Entrar a la plaça de Sant Pere mitja hora abans que comenci La Patum completa de nit i trobar-hi gent amb capes de diable, amb bermudes i sandàlies, camises hawaianes de tela inflamable, xancletes de dit, motxilles farcides de llaunes i garrafes plenes de litres d’alcohol.
Veure’ls com baldufes, de cara o d’esquena, sense saber distingir entre si són a La Patum de Berga, a l’Aquelarre de Cervera o a la festa major de Tuixent…
Als passacarrers càntics futbolístics i no, no és dia de partit lolololo. I no, no es pot tocar el cap de la Guita si se t’acosta encesa. I no, no es pot demanar aigua en passar per sota els balcons per calor que faci, per remullar-se, si voleu, a Els Elois, també us hi volem.
Tenim deures, cal molta pedagogia de què és La Patum. Tenim feina a transmetre i explicar com s’ha de viure, com s’ha de saltar i com s’ha de bategar.
Les de Berga, hem estat, som i, no patiu, seguirem sent generoses a l’hora de compartir la nostra festa. La humanitat sencera hi és benvinguda, però cal posar ordre o bé pot passar allò de entretodoslamataronyellasolasemurió.
Tenim la tasca de preservar-la en el temps que ens toqui viure i deixar-la en herència als qui ens succeiran.