Montserrat Soler ha estat mestra a Vedruna, a Berga, durant més de 40 anys. És una treballadora incansable, que no s’ha deixat de formar i que ha intentat avançar-se als canvis tota la vida. A l’aula, s’ha dedicat sobretot a la música, però ha tocat totes les matèries que ha calgut. Fora de l’aula, s’ha bolcat a la comunitat: va formar part de l’embrió que va servir per començar a atendre la diversitat intel·lectual, s’ha implicat en lluites veïnals i ha liderat batalles culturals i lingüístiques com a presidenta d’Òmnium.
Vas començar a fer de mestra amb només 15 anys.
A casa sempre em van dir que si volia estudiar, havia de treballar. Amb 10 anys ja em van llogar a Cal Pasteleru i m’hi vaig estar fins als 20 anys, despatxant, els caps de setmana. I mentre vaig fer els últims anys de batxillerat i primer de magisteri, feia classe a les Dominiques, a primer, segon i tercer de batxillerat.
I què els ensenyaves, tan jove?
No t’ho perdis: Lengua Española y Formación del Espíritu Nacional i Dibuix. Al matí feia classe i a la tarda estudiava a l’acadèmia.
I et vas acabar especialitzant en música, oi?
Bé, en aquella època ho fèiem tot. Tot i això, jo sempre que he pogut he tocat la música. Vaig començar a cantar a l’Orfeó, en el seu moment es van organitzar uns cursos de direcció coral, em vaig formar i vaig començar a dirigir. Vaig fer les pràctiques de magisteri a Barcelona, a l’actual Escola Baldiri Reixach, i ja hi vaig portar la música. Aquells nens no sabien ni què era cantar i vam acabar fent un concert amb els pares de públic. Llavors encara se separaven els nois i les noies. Tot era molt retrògrad. I amb la música, se’ls va obrir una finestra al món.
Per què vas triar ser mestra?
Ho sentia dins des de ben petita i va venir gairebé sense que me n’adonés. M’he mirat sempre els alumnes com si fossin fills meus. Amb estima, però també amb exigència. Perquè penso que això és el millor per a ells, per al seu futur.
Vas fer de mestra més de 40 anys. La manera d’ensenyar devia canviar molt.
Sí, però jo sempre vaig ser de les partidàries del reciclatge i la formació. Vaig fer molts cursos perquè, és clar, entremig, van canviar moltes coses, dins i fora de l’aula. I a fora, també m’hi vaig implicar, eh?
Ah, sí? Com?
Mira, amb les noies que vam acabar magisteri, vam anar a la rectoria i ens vam oferir al rector per fer el que calgués en l’àmbit social. Vam proposar crear un grup de guarderia, un banc de sang i un grup per atendre infants amb diversitat intel·lectual. Llavors en deien Escuela de Subnormales. Fixa’t si en fa, d’anys! Quan les escoles van saber que estàvem muntant això, es van espavilar i van agafar nens més petits. Creu Roja també es va moure per fer el banc de sang. Però la tercera proposta va triomfar.
I què fèieu?
Primer, vam fer un cens, vam buscar quants infants hi havia a la comarca. Pensa que llavors no existien perquè les famílies els amagaven. Vam trobar una nena, ja gran, en un galliner d’una casa de pagès. Vam començar l’escola el novembre del 72, sense diners, però amb molta gent de Berga implicant-se. I mira en què s’ha convertit avui La Llar!
D’on creus que et surt aquesta vocació social?
M’agrada implicar-me en allò que passa al meu voltant. També vaig estar molt ficada a l’associació de veïns de la Valldan: vam impulsar molts actes culturals, vam aconseguir restaurar l’església, vam iniciar els Reis… I amb la Coral Queraltina, des del 1997. Allà on m’han demanat, he intentat ser-hi.
I a Òmnium vas ser presidenta.
Sempre m’ha cridat molt tota la lluita per la llengua. Recordo que fa molts anys, unes companyes comentaven que el tema del català era una batalla guanyada. Havíem deixat enrere la dictadura i era lògic. Jo els vaig dir que Espanya era una olla que bullia, però que tenia la tapa posada i que algun dia es destaparia. Malauradament, tenia raó: ja s’està destapant. Però, bé, d’Òmnium crec que vaig aconseguir que sigui una entitat de mirada comarcal, no només de Berga. És un moment molt difícil, aquí i arreu del món.
En quin sentit?
La situació econòmica, la falta d’entesa entre països, aquests egos dels presidents… I tot el tema de les xarxes. Crec que ens fa molt mal com a societat, sobretot als joves, que ja és l’últim que els faltava.
Què més trobes, als joves?
Doncs que s’ha instaurat aquesta falta d’exigència als nanos a nivell general, aquesta idea que siguin feliços i que no facin res, perquè ja els tocarà més endavant. Es fan grans sense saber què és el treball, arriben a l’adolescència i mentalment acaben malalts.
I Berga, com la veus?
Tenim Queralt empantanegat i és un potencial que estem deixant perdre. A banda, jo sempre he intentat mirar-me la ciutat com si fos el menjador de casa meva, però veig que no tothom ho veu així. Hi ha moltes cases i locals que els propietaris tenen abandonats. Si no te’n vols cuidar, dóna-la; i si ho vols, cuida-ho. I, per últim, Berga ha de tenir una casa de la Patum, no un magatzem com el que tenim ara. Cal un lloc amb bons documentals, en diferents idiomes. Els museus evolucionen arreu del món, i aquí tenim una festa importantíssima i l’hauríem d’explotar.
Aquest any has fet d’administradora. Com ha anat?
Volíem viure la Patum d’una altra manera. Primer, el Toni, el meu home, em va dir que no, però per Nadal m’ho va regalar. Havíem fet 50 anys de casats i ha estat una manera molt bonica de celebrar-ho.
