Com la majoria de joves, la Laura va marxar a viure lluny del Berguedà, quan va entrar a la universitat. Hi va estudiar Psicologia i, fins fa pocs anys, sempre havia pensat que obrir-se camí a la comarca en el seu sector era impossible. Precisament per això, mentre es formava no es va voler tancar cap porta i, en els primers anys al mercat laboral, va compaginar la recerca amb la psicologia clínica. Això sí, gairebé sempre fora del Berguedà.
Però la pandèmia la va fer tornar a casa i va ser aleshores quan va començar a plantejar-se seriosament treballar al Berguedà. Va acabar la tesi doctoral i el 2022 va obrir La Neural, un centre de psicologia i salut, al carrer de la Vila de Casserres, al capdavall del passeig de la Indústria.
Per què abans veies impossible treballar aquí?
Suposo que pel propi estigma. Crec que jo mateixa sentia que, com que al Berguedà no hi havia aquest hàbit, la gent no picaria la porta del psicòleg. I si ho feien, anirien a fora. Per sort, tot això ha anat canviant, però aleshores tothom tenia aquest estigma molt interioritzat.
La pandèmia fa aflorar la salut mental, que apareix en primera plana dels debats mediàtics com mai no ho havia fet. Potser això també va aplanar-te el terreny, no?
Està clar que se’n va parlar més. Però jo també vaig pensar en la ubicació del centre. Hi vaig pensar molt. Aquí tenim pocs veïns, no tenim gent mirant qui entra i qui no entra. Té aquest punt que preserva la intimitat i, a la vegada, és molt accessible.
I quan decideixes obrir, tens clar què vols oferir i quines patologies vols tractar?
Jo soc especialista en trastorn d’ansietat, obsessivocompulsiu (TOC). Sempre m’ha funcionat i vaig veure que potser sí que podia tenir sortida un centre on trobar diversos especialistes. De fet, anys enrere havia col·laborat a la Farmàcia Badia i allà vaig veure que sí que hi podia haver interès. No volia treballar sola i hi ha molts avantatges de mirar-te un cas amb 8 ulls en comptes de dos. Vaig entendre que calia poder disposar d’un equip amb qui poder parlar d’altres àrees, com la psiquiatria o la nutrició.
Hi ha un perfil majoritari que ve a picar la vostra porta?
Ansietat.
Ho dius molt convençuda.
Ho tenim estudiat. És un 40% de la gent ens ve. I té molt sentit. L’ansietat és la manera que té el nostre sistema nerviós de dir-nos que alguna cosa no va bé. El dolor ens avisa de patologies físiques i l’ansietat, de mentals. El tema és que l’ansietat pot anar lligada a moltes potes: l’àmbit familiar, el laboral, el social… I que sigui la principal demanda és perquè crec que se n’ha parlat molt i ha tocat a molta gent.
Creus que aquest 40% podria arribar a ser una radiografia més o menys acurada del que hi ha a la comarca? O hi ha altres patologies que continuen molt amagades i que podrien tenir tant o més pes?
Crec que hi ha més d’un 40% de persones a la comarca que pateixen o han patit ansietat. Però la meva sensació també és que, de problemes d’addiccions, n’hi ha molts més dels que detectem.
Per què?
Tenim un expert en addiccions i, sense fer-ne cap mena de difusió, té l’agenda plena.
Addicions com ara…?
Alcohol, drogues, jocs, sexe, pantalles… La més comuna i la més invisibilitzada és l’alcohol. Allò de “no, si no passa res per tres cerveses al dia”. Doncs depèn, potser sí que passa. I està clar que l’addició a l’alcohol està molt invisibilitzada. Potser d’altres patologies, com l’autisme, l’ansietat, la depressió, és més comú detectar-les perquè se n’ha fet molta més pedagogia.
Has notat que, des que vau obrir fins ara, el perfil de gent, les patologies, ha canviat molt?
Sí, ha canviat, però no et sé dir si és perquè ens coneixen més o perquè tenim més varietat d’especialistes. El que sí que és important és que el grau de patologies que veiem aquí costa veure’l en altres llocs. Ens ho diuen especialistes que treballen amb nosaltres i que també ho fan o ho han fet fora de la comarca.
I a què es deu això? Hi ha alguna explicació?
De teories, n’hi ha moltes. El lloc amb més patologia mental de Catalunya és la Mina i el següent és el Berguedà, una comarca rural, disseminada i amb gent molt aïllada per la geografia, el clima, les infraestructures… I la història: amb molta gent criada en postguerra, en mines de carbó i fàbriques tèxtils. Llocs on estar malament no era una opció. Si ho estaves, t’aguantaves i seguies. I a això, ara hi sumes que a la pública hi ha les mans que hi ha…
Sospito que poques.
Clar. Hi ha professionals de 10, que fan una gran feina, però, és clar, és que són dos-tres per cobrir tot el Berguedà. És impossible atendre tot el que tenim. I està clar que si atens una patologia des del principi, la pots frenar, però si no pots prevenir l’únic que fas és fer-la empitjorar.
I això fa que la part privada hagi d’assumir tasques que no li pertocarien?
Sí, aquí i a tot arreu. Estic en contacte amb psicòlegs d’arreu de Catalunya i la frustració és compartida. Estem assumint casos que hauria d’assumir el sistema públic, però sense els mateixos recursos. No podem ingressar, no tenim el metge a la porta del costat per fer una contenció, per posar exemples.
I com es gestiona això?
Doncs el que acaba passant és que la part pública se sol quedar els casos més greus i la resta s’atenen (si s’atenen) com podem. I sort en tenim d’agents com la Fundació Horitzó, ASFAM o l’AFATRAC. Al final, la comunitat s’acaba movent per cuidar-se.
