Quan el Lluís Gual (Berga, 1996) era un nen, un any els Reis li van regalar un petit piano per sorpresa. Ell no l’havia demanat, però va començar a practicar estirat a terra, a casa. Explica que va agafar el Costumari Català de Joan Amades, va obrir la pàgina on hi havia la partitura del ball de l’Àliga i el va començar a tocar. El seu pare li va preguntar què feia. I va respondre que tocava la Patum. El pare, sorprès, li va replicar: “Però que ho saps llegir?”. I ell va contestar: “No, però ho posa aquí”.
Tocava el piano provant tecles i memoritzant les que sonaven com el ball de l’Àliga. Els pares el van apuntar a música i, més endavant, amb 15 o 16 anys, va tenir clar que volia dedicar-s’hi. D’entrada, ho va compaginar amb els estudis d’Economia, però amb els anys ha anat centrant-se en la formació musical.
En tots aquests anys, s’ha format al Conservatori de Barcelona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya i, actualment, estudia el grau superior de composició al Conservatori Superior de Música del Liceu. I tot i que encara estudia, no para de sortir-li feina com a compositor. Amb tot el que li han encomanat, té encàrrecs fins a mitjans del 2027.
El somni de qualsevol estudiant. Com t’ho has fet?
Em considero afortunat, però, en el món de la música, com en tots, els contactes són molt importants. És clau moure’t i que la gent et conegui. Com més coses fas, més gent et coneix i, per tant, més oportunitats tens que la gent et demani coses.
Fa temps que veiem el teu nom en titulars. De què et sents més orgullós fins ara?
Segurament, de l’estrena al Palau de la Música de Transfiguracions, dedicada a les sardanes de Joan i Ricard Lamote de Gignon, amb la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, on per cert hi ha tres berguedans. Després, potser em quedo amb Aurió, una obra que vaig escriure i que tres companys del Conservatori van estrenar el 2024. Els va agradar tant que van agafar el nom per posar-se’l com a trio. I en un any i mig l’han tocat una vintena de vegades, una bestiesa. I tampoc no em puc oblidar de l’estrena d’aquest any al concert de Patum, amb el KamBrass Quintet.
Per què?
Per tot el que significa a nivell emocional per a mi. Gràcies al Memorial Ricard Cuadra, he estudiat música. I ho personalitzo amb el Sergi Cuenca i el Robert Agustina. Al Memorial va ser on vaig descobrir que m’agradaria ser com ells i fer màgia amb la música de la Patum. I rebre un encàrrec per participar del concert em va il·lusionar moltíssim. I, és clar, poder estrenar a la plaça de Sant Pere, a tocar del carrer dels Àngels, on vivien els avis… Va ser una manera de tancar el cercle perquè, d’alguna manera, el meu primer contacte amb la música va ser amb la Patum.
Gran part del teu dia a dia és escriure música, doncs.
Et diria que el 80-85% és estar a casa, al meu estudi, tancat, davant d’un paper i amb un llapis i una goma. I remarco això últim: llapis i goma. Avui en dia està molt de moda l’ordinador i també en tinc, però necessito pensar cada cosa que escric i la manera que he trobat de reflexionar cada pas que faig fins a les últimes conseqüències és fent-ho a mà.
I el 20% restant del teu temps laboral?
Doncs faig classe al Conservatori dels Pirineus, tinc alumnes particulars i mai no he deixat la part interpretativa, amb la Cobla Berga Jove, tocant sardanes.
Heu fet 10 anys.
I és una cosa que sempre m’agrada reivindicar. Som un grup d’amics que hem tocat junts pràcticament des que vam néixer, i aquí seguim. Hem aconseguit fer molt bona música junts, ens hem entès molt, i hem fet projectes que hem portat arreu de Catalunya.
Vau començar com a adolescents, però ja han passat 10 anys. Això de Berga Jove…
(Riu) És la broma que ens fem tots. Al final el jove n’és d’esperit i crec que ho seguim sent tots. Vam començar com una foguerada, no havíem fet res ni sabíem res, però ens hi vam posar i crec que tenim corda per temps.
Es pot viure de la música?
Sí, però treballant moltes hores. Moltes més de les que t’acaben pagant. Jo faig classes, que donen certa estabilitat, i tinc feina fins d’aquí a un any i mig, però no sé què passarà d’aquí a dos. El compositor és un freelance total, s’ha de buscar la vida. I darrere del que es veu —l’alegria del dia dels concerts i les estrenes— hi ha moltes nits de feina en silenci a l’estudi.
La teva vida ara balla entre Barcelona i Berga, oi?
Sí, i amb un peu a Àustria, on he estat un any estudiant. Hi he mantingut un vincle i, en els pròxims mesos, hi tornaré perquè hi estreno algunes coses. Però sí, habitualment, la meva rutina és mitja setmana a Berga i mitja a Barcelona, i m’agrada així. Soc molt de Berga i necessito estar-hi, però també m’agrada molt Barcelona.
Què és el que més t’agrada de Barcelona?
L’oferta cultural per a mi és un imant. És interessant viure la música en directe. I la majoria dels meus contactes professionals són a Barcelona. És important anar a un concert o a l’òpera, però també és important anar a sopar després. Sembla molt rudimentari, però en aquests sopars és on es couen moltes coses i, sovint, en surten feines o relacions professionals.
I Berga, com la veus musicalment?
No és un desert, però hi ha una manca d’equipaments claríssima. No hi ha un auditori, no hi ha una sala adaptada per fer concerts de cambra. Hi ha el teatre, que és on s’acaben fent, però no és el lloc. I hi ha el cicle de concerts de cambra, però no hi ha una programació estable que estic convençut que existiria en un equipament adequat per acollir-la.
