La filla d’una de les víctimes de la DANA explica a la ràdio que “quan passa una tragèdia així, al cap de poc temps les víctimes acaben sent incòmodes”. Quan ho escolta, a l’Emili se li obren els ulls i se li encongeix el cor. Ell també ha tingut aquesta sensació, en repetides ocasions, durant els últims cinquanta anys.
L’Emili i el Marcel·lí són fills d’un dels 30 miners que el 3 de novembre del 1975 van morir a la mina de la Consolació, entre Cercs i Fígols. El Marcel·lí és el gran. El dia de l’accident tenia 15 anys i és qui en té un record més nítid. Recorda que, a casa, feia mesos que el pare parlava de la por que tenien els miners per la manca de seguretat. “Deien que el dia que passés alguna cosa a la mina, no en quedaria ni la meitat. I va passar”, relata.
Ara, a més, tenen un document que ho demostra. Han trobat la carta que un miner va escriure per al ministeri alertant de la poca seguretat de la mina. La va escriure un any abans de la tragèdia. “I podria haver estat pitjor. Si hagués passat deu minuts abans, en el canvi de torn, estaríem parlant de 300 o 400 morts”, apunta el Txema, fill d’una altra de les víctimes de l’accident.
L’engany de les vídues d’or
Durant molts anys, els tres germans i la seva mare —com la resta de famílies— van haver de conviure amb un entorn que els girava l’esquena. Recorden “la pressió per signar indemnitzacions i les difamacions sobre l’origen de l’explosió”. L’Emili apunta que, en cada aniversari havien de llegir als mitjans la versió dels fets que havia aconseguit colar-hi l’empresa, però mai la veu de les víctimes: “Tothom es va acabar creient la versió interessada de l’empresa. Que havia estat una imprudència del personal, el paper que hi podia haver tingut una maleïda cigarreta…”.
I mentre això passava, l’empresa pressionava les famílies per signar unes indemnitzacions i per arxivar el cas. “Volien que les dones callessin perquè això volia dir salvar-los el cul. I el missatge que la majoria de la població va rebre és que va ser culpa dels miners i que, a sobre, l’empresa els havia arreglat molt bé la situació a les famílies”. I rememoren, enrabiats, que es va arribar a titllar les dones de “vídues d’or” per la quantitat de diners que els van pagar. “És la mentida més gran que s’ha dit mai sobre el tema”, esclata l’Emili.
L’any que ho canvia tot
Fa 10 anys, coincidint amb el 40è aniversari de l’accident, es va inaugurar un monument miner a Sant Corneli, en record als més de 200 morts al Berguedà en l’últim segle. “Es va convidar molta gent, però a nosaltres no”, expliquen els germans. I allà van decidir començar a tibar del fil per explicar la veritat.
Es van posar a investigar i van acabar trobant tota la documentació del sumari del judici, a l’Arxiu Comarcal de Manresa. Van poder parlar amb l’advocat Marc Viader, que va liderar la lluita judicial dels familiars. I tot aquest procés va culminar amb Grisú, la tragèdia de Fígols, el documental que 3Cat va estrenar fa un any, i un reportatge a la revista Sàpiens.
Tot plegat permet als tres germans arribar al 50è aniversari força alleugerits. Després d’anys de lluita en silenci, han aconseguit que la veritat surti a la llum i, sobretot, que la comarca en sigui conscient. “Ha servit perquè molta gent a qui van enganyar sàpiga què va passar”. A més, asseguren que també serveix per explicar-ho a les generacions del futur. Han calgut 50 anys per posar les coses a lloc, però —apunten— més val tard que mai.
FE D’ERRATES: En la versió d’aquest article que apareix a la revista Aquí Berguedà de novembre (número 168), es presentaven els tres protagonistes com a germans (Marcel·lí, Emili i Txema). Només ho són dos d’ells, en Marcel·lí i l’Emili. En Txema és fill d’un altre dels miners morts, tal com s’ha corregit en aquesta versió.
