A l’Òscar Garcia, els escoltes li van canviar la vida. No havia ni ensumat el lleure, de petit, però amb 18 anys un amic el va engrescar per anar als escoltes a fer de monitor. El sector li va encantar i, a més, el va anar encaminant cap al món del joc.
Amb uns quants companys d’escoltes, van començar preparant activitats relacionades amb el joc i s’hi van enganxar. I la fal·lera pel joc els va acabar portant a crear la Companyia de Jocs l’Anònima, una entitat sense ànim de lucre que, actualment, organitza activitats per tot el país amb un objectiu clar: fer jugar la gent, de totes les edats, i transmetre els valors del joc.
Per ensenyar jocs, es necessita saber-ne molt, de jocs, però també deu ser important tenir clar al col·lectiu a qui li expliques, no?
Sí i no. Has de conèixer molt bé els jocs perquè has de fer-ho amb passió, i això només s’aconsegueix si saps de què parles i, sobretot, si t’agrada. Sobre la segona part, hi ha més matisos, i aquest és un dels poders del joc. Poques vegades trobes algú que et diu que no vol jugar, tingui l’edat que tingui. Perquè el joc no és una cosa només per a nens. Cadascú té els seus jocs, i cadascú pot descobrir aquells que l’atrauen, però per esbrinar-ho cal parlar amb la gent, quan ets al lloc.
I com se n’aprèn, de jocs?
Jugant, és clar, però també parlant. I aquí m’agradaria parlar de la gent gran. A mi m’agrada molt parlar amb la gent gran, preguntar-los a què jugaven i com jugaven perquè és important tenir aquesta informació abans que marxin. El joc sempre hi serà, però l’avi o l’àvia un dia marxarà, i això ja no torna. I aquesta transmissió oral és un tema que sempre ens agrada reivindicar des de l’Anònima.
Tu tens la teva feina, més enllà de l’Anònima. En certa manera, és com una extraescolar per a tu, no?
Una extraescolar que m’ocupa molt temps, molt més del que probablement m’hauria d’ocupar. L’any té una cinquantena de caps de setmana i nosaltres, des de la companyia, podem arribar a fer més de 120 activitats.
I com t’ho fas per compaginar-t’ho?
Tinc la sort que, a casa meva, sempre m’han recoltzat molt. Sempre han entès que era un tema que a mi em movia molt, que era potent, i ho han posat fàcil.
I Berga? Com està el joc aquí?
Molt millor del que es sembla. Hi ha molta més gent que juga de la que ens pot semblar. Al final, el que és visible són les jornades que es fan al carrer, però hi ha molta gent que juga a jocs de taula, que es reuneixen a casa o en algun local, i això no es veu, però existeix. I és molt bo perquè, per a mi, una societat que juga és una societat molt més feliç.
I això creus que, en part, és per la cultura del joc que s’ha generat en els últims anys?
El joc tradicional —no ens enganyem— té el seu espai, però és petit. El que ha explotat en els últims anys és el joc de taula, sobretot per la pandèmia. Ens vam adonar que teníem jocs a casa i que necessitàvem estar junts per jugar-hi. El joc de taula és una excusa per reunir grups, i això ha tingut un creixement molt gran des que vam poder tornar a sortir de casa. Si vas cap al nord d’Europa, és una cosa molt més instaurada perquè, allà, els dies són més curts i, abans d’anar a dormir, han de buscar coses per fer. Aquí el clima ens porta a viure al carrer fins més tard, i actualment és un lloc amb molts més perills. Això fa que no vegis tanta gent jugant a jocs tradicionals, però sí que hi ha hagut l’explosió, en espais tancats, del joc de taula.
Amb la Fira del Joc, Berga des de fa anys ha clavat un punt al mapa, cada desembre, per fer això que cada vegada és menys freqüent: jugar al carrer.
Sí, i n’estem molt contents perquè hem estat capaços de crear el clima perquè tothom pugui trobar el seu espai. Intentem portar-hi moltes coses diferents perquè tothom pugui experimentar i decidir cap a on tira i què descarta. I cada any ens trobem persones que venen per una estona i s’hi passen tot el dia.
La fira cau a les portes de Nadal, una època en què tots tendim a comprar en excés. També jocs?
I tant. I passa com en tot: comprem tant que no ho podem absorbir, i l’únic que fem és acumular pols als calaixos. Un joc en un calaix no serveis per res, i hauríem de ser capaços de trobar l’equilibri.
I com es fa això?
La fórmula és difícil de trobar. Però jo sempre dic que s’ha d’intentar comprar poc i, si després has de comprar més, ja trobaràs el moment i l’excusa per fer-ho.
Quins reptes de futur té el món del joc?
Per a mi, n’hi ha dos de molt clars. El primer és enterrar la idea que el joc no és productiu, que no és útil i que només és entreteniment. El joc és una eina que, d’entrada, et dona felicitat i plaer i, sobretot, l’oportunitat de compartir espai i temps amb algú. I també és una escola de la frustració, que et permet entrenar-te a prendre decisions sense tenir conseqüències reals dramàtiques. És clar que guanyes o perds, però i què? I això em porta a insistir en allò que el joc és per a totes les edats. Si el joc et fa feliç, perquè deixes de jugar quan et fas gran?
N’has dit un. M’has dit que en tenies dos.
El segon és una guerra una mica perduda, que és potenciar el joc tradicional. Són els jocs amb els quals han crescut les generacions que ens ha precedit i sovint són molt senzills: no necessiten grans focs artificials, però et donen molta estona de plaer. I això s’està perdent perquè el seu espai natural és el carrer, que a la vegada s’està perdent com a espai de joc. Abans ningú no es plantejava que el carrer era un espai de joc perquè ho era i punt. Ara has de lluitar perquè ho sigui. Incrementar aquesta cultura seria l’hòstia, però em conformo amb mantenir-la. El joc és cultura i també ens explica com som i com vivim.
