L’Isaac Vilalta és un dels grans especialistes del país en la cobertura d’esdeveniments relacionats amb el ciclisme. Fa gairebé 20 anys que s’hi dedica, però li agrada puntualitzar que és periodista, sense cap afegitó a darrere: ni periodista esportiu ni periodista de ciclisme. Té 45 anys i, per tant, ja fa gairebé tres dècades que es va posar davant d’un micròfon per primer cop, a Ràdio Puig-reig.
Bona part de la seva trajectòria l’ha viscut cobrint esdeveniments esportius, però sempre li ha agradat tocar altres tecles. Fa 11 anys va ser un dels fundadors de la revista Volata, una revista bimensual que barreja cultura, ciclisme i un periodisme reposat, desmarcat del frenesí de l’actualitat.
A més, tot i treballar des de fa 20 anys a Catalunya Ràdio, sempre ha tingut un peu a casa, al Berguedà, i és una de les mans del timó de la Primavera Ciclista.
T’enamores del ciclisme de petit o a la feina?
Sempre m’ha agradat. Recordo que la mare em renyava perquè feia esperar els amics, quan a l’estiu quedàvem per anar a la piscina a Gironella. Jo hi anava una hora tard perquè havia de veure l’etapa del Tour tant sí com no. Després, el meu cosí m’hi introdueix de forma més seriosa i comencem a anar al Tour com a aficionats.
I què t’atrau, d’entrada, del ciclisme?
Que et permet descobrir el territori i que va molt lligat al respecte per l’entorn. Amb el ciclisme, avui ets aquí i demà ets en un lloc totalment diferent. Et desplaces, descobreixes pobles, coneixes gent diferent… Amb el futbol també he viatjat molt i he descobert molts llocs. Però res com el ciclisme.
I que t’hi acabis dedicant, és casualitat o ho vas buscar?
Té un punt de casualitat. Tenia 24 anys i, a la ràdio, feia el que calgués i més. Anava allà on em deien que havia d’anar i, en aquell moment, qui feia ciclisme era en Jordi Itúrria. Però sabien que m’agradava el Tour i que hi anava com a aficionat i, a poc a poc, m’hi van anar orientant. Fins que va arribar el dia que en Jordi passa a ser cap d’esports i no pot fer tot el Tour. I em proposa fer-li el relleu. Aquí comença tot.
Com ha canviat el ciclisme en aquests anys?
Els més veterans ho expliquen amb més coneixement de causa, però abans els ciclistes baixaven al village, que és com un punt de trobada abans de l’etapa. I tu podies seure amb ells i parlar-hi. Des de l’època Armstrong, tot es va bunqueritzar molt més i ara arriben amb autobusos equipats amb tota mena de comoditats. Això fa que no en surtin fins pocs segons abans del control de firmes. Els més veterans expliquen que abans podies trucar directament el millor ciclista del món i t’agafava el telèfon. Ara potser no, però en general hi ha molt pocs ciclistes inaccessibles. El ciclisme continua a anys llum del futbol. I és bo que sigui així.
Aterrem al Berguedà. Vas ser un dels grans agents de pressió per fer tornar la Volta al Berguedà. Per què?
Feia temps que sentia que érem una comarca amb molt potencial. Tots sabem com ens tracten des de la capital i des dels cercles de poder, i creia que havíem de reivindicar-nos. Li vaig dir a l’Ivan [l’alcalde] que estava fart de veure municipis de la Volta i del Tour que reben els ciclistes i on l’endemà no hi ha res. I li vaig fer la reflexió: “I l’endemà, què? Us haureu deixat els calés i no servirà per a res”. Li vaig presentar un document de 8 pàgines i em va dir que d’acord, però que si feia tot allò, moriria. I tres anys després, ho hem superat de llarg.
I com s’explica això?
Per la gent. La Primavera Ciclista té el seu grup motor, que ara ja som unes 8 o 9 persones, però darrere hi ha moltíssima més gent i entitats que ja funcionaven abans que tot això arribés. La resposta que té és gràcies al club de Gironella que fa 40 anys que funciona. O a la gent de la Pobla que fa dècades que es dediquen a netejar camins tot l’any. Això que hem fet al Berguedà, no tindria cap mena de sentit en un lloc on no hi ha tradició, no hi ha cultura, ni gent remenant prèviament.
Aquell primer any de Volta amb final a Queralt marca un abans i després?
Totalment. Sobretot, per autoestima. Engegar la tele o mirar els diaris i veure que el Berguedà era portada a tot arreu, que tothom en parlava bé… Sempre he considerat que som una comarca supermaltractada i veure que tothom et diu guapo i, a més, amb motius objectius, crec que va animar molta gent i que això s’ha quedat.
Penses en les Primaveres Ciclistes del futur?
Sí, però més que en això, penso en la comarca del futur. Hem d’aconseguir que, un cop hagi passat la primavera, a la comarca hi visquem millor que abans. I això, per a mi, passa per una comarca amb una mobilitat diferent. A Casserres, van proposar als nens d’anar en bicicleta a l’escola tota una setmana. De 127 alumnes, crec que la mitjana dels que ho van fer anava dels 115 als 120. T’estan demostrant que els agrada i que poden fer-ho, però fora d’aquesta setmana l’escola torna a omplir-se de cotxes. I això passa pels avis, pels pares… A més, tots els estudis remen a favor: està demostrat que els nens seran més feliços, que millorarà el seu rendiment escolar i que tindran una vida més saludable.
La consellera Paneque va anunciar fa uns dies que hi haurà un carril bici entre Berga i Bagà.
Vivim en una obsessió pel carril bici. I està demostrat que només funciona quan compleix uns requisits. Que potser sí, eh? Però corres el risc de deixar-t’hi els calés i no aconseguir res perquè encara hi ha moltes accions a fer per promoure millor. Fes aparcabicis a l’escola. A Casserres sé que ho demanaven. O les plataformes úniques, que a banda que estèticament són precioses, pots jugar amb elements que fan que siguin espais igual de segurs perquè canvia la perspectiva de qui va en cotxe.
