La Mar Guixé va néixer a Barcelona un 19 d’abril, però per Sant Jordi ja era a Berga. Aquest any n’ha fet 40 i continua vivint aquí. A més, ho fa complint un somni: és il·lustradora, es guanya la vida dibuixant i treballa per tot el món, però des de casa, com a autònoma i, per tant, sense cap. Fa projectes per a clients d’arreu del planeta, però aquesta primavera li n’ha arribat un, de KM0, que li fa una il·lusió especial: és la dissenyadora de la samarreta oficial d’aquesta Patum.
Per què la guita?
No ho sé. El meu tiet portava la guita grossa. El meu salt preferit són els tirabols, però la guita té aquesta cosa que no saps per on apareix. Em sembla molt única. També volia fer una samarreta amb el color verd i posar-hi la guita potser era el més natural.
Per què amb el color verd?
Doncs mira, d’entrada vaig pensar a què associava jo el concepte de samarreta de Patum. I el primer que em va venir al cap són les samarretes que tenia el meu pare als anys 90. Les hi portava un amic seu, el Palleco, que les feia ell mateix. Eren xulíssimes. Sempre eren dels mateixos colors: blanques, negres i verdes. I volia fer una cosa en aquesta línia. Després, per qüestions tècniques ha hagut de ser negra, però serà bonica de totes maneres. També calia que tingués relació amb la rumba de Patum, que menciona la lluna, i per això també és a la samarreta.
Què creus que sorprendrà més a la gent, de la samarreta?
És de dos colors. Això ja és divertit. Espero que agradi, l’he fet amb tot l’amor. Jo hi veig la gràcia de jugar amb el concepte de les guspires, que es converteixen en estrelles, d’associar la idea de la Patum i de la nit. Però que cadascú hi vegi el que li sembli i se la faci seva.
Ets patumaire?
Sí. Bé, patumaire de mentida. Hi ha mil maneres de fer Patum i totes són vàlides. A mi em passa com a molta gent de la meva edat, crec: m’ho agafo amb moltes ganes el dimecres i la resta de dies vaig estirant el xiclet com bonament puc. Llavors, diumenge torno a estar estupendament i, després, una setmana de baixada.
Estàs preparada pels dies de Corpus, per veure centenars de persones amb el teu disseny estampat a la samarreta?
Em fa molta vergonya. Em fa il·lusió, sí, però sempre intento defugir molt d’aquests temes de protagonisme. Per mi és un ofici tan vàlid com qualsevol altre. Ara ja està feta. La gent la portarà, o no, i cadascú li donarà el seu significat. I apareixeran fotos i la samarreta formarà part de la història de cadascú, però jo aquí no hi tinc res a veure. La meva feina està molt bé i n’estic molt orgullosa, però no soc de les que aniria mai per la plaça dient que la samarreta l’he feta jo.
En quin moment et comences a interessar pel dibuix?
Des de sempre. De petita, per exemple, m’apuntava els deures amb llapis per poder esborrar-los i aprofitar les pàgines per fer dibuixos. Crec que a tothom li agrada dibuixar. Tots els nens dibuixen, però arriba un punt en què hi ha algú que ho fa aparentment millor i altres deixen de fer-ho. Jo sempre he sabut que volia dedicar-me a això. De fet, el meu somni ha estat sempre poder dibuixar a distància, sense cap, treballant per mi mateixa.
I ho has aconseguit.
Sí. És una cosa que tortura a molta gent perquè t’has de buscar l’estabilitat. A mi m’encanta i espero poder-m’hi dedicar molts anys més.
Has pensat mai en què faries si no pots dedicar-t’hi?
Sí, i tant. Sempre he tingut clar que volia estudiar això, però després hi va haver un moment que, amb la crisi, semblava impossible poder-m’hi guanyar la vida. I vaig passar molts anys a l’hostaleria. M’agrada molt i és una feina de la qual no renegaré mai de la vida.
Per què?
Doncs perquè té alguna cosa que m’atrau: el servei, l’atenció al públic… Em vaig passar 10 anys treballant en un bar de Barcelona, netejant lavabos, aguantant borratxos fins a les tantes, fent 10 milions d’hores… I això sempre he entès que era part de la meva formació. Tenia un cap que deia que els bars són com una escola de persones.
En quin sentit?
Doncs perquè t’ensenyen a clissar qui és ben educat, qui és un fatxenda, qui és un prepotent… La feina al bar t’ajuda a saber tractar amb la gent i això també m’ha servit per a la meva carrera com a il·lustradora, com a directora artística o fent el que sigui.
I ser d’un lloc com Berga, creus que t’ha ajudat a la feina?
Ser d’una comunitat petita marca el caràcter, sens dubte. El que segur que ha influït és que la meva família han estat botiguers tota la vida i jo noto que tinc una manera de tractar els clients molt de botiguera. I amb el cap ben alt! Això d’atendre, servir i posar per davant les necessitats del client crec que és una cosa que em caracteritza. Soc una il·lustradora comercial i adapto les meves habilitats a cada encàrrec. No soc de les que diuen jo soc així i d’aquí no en surto. Tot el contrari.
És factible viure aquí i treballar per tot el món?
No només és factible viure i treballar a Berga, és desitjable. Ho he escollit. Tinc poques reunions físiques. La majoria són online. De fet, el que se’m fa estrany és trobar-me amb clients presencialment.
I com surten les feines arreu del món?
El boca-orella fins i tot funciona per internet. La xarxa que construeixes té molt a veure. La impressió que dones a cada feina hi fa molt. Il·lustradores iguals o millors que jo n’hi ha a puntades, però molta de la gent amb qui treballo són persones amb qui ja ho hem fet abans, hi ha hagut un bon tracte, ha estat fàcil i m’han tornat a trucar.
