El 13 de desembre de l’any passat, en l’ecografia de les 20 setmanes, els metges van comunicar a la Carla i l’Octavi que l’Àreu, el fill que esperaven, patia una fissura labial. La notícia va ser tot un trasbals per a la família, que ho va anar assimilant amb el pas de les setmanes, però també va desembocar cap a un vendaval de proves addicionals per comprovar quin era l’abast de l’afectació i per preparar el naixement.
Es tracta d’una patologia relativament comuna, que afecta 1 de cada 700 nadons en diferent mesura, però que és força desconeguda. Consisteix en una malformació —que, en el cas de l’Àreu, afecta també la geniva i una part del paladar— i que pot afectar la parla, el creixement dental i l’alimentació. La millor part de totes és que té cura, mitjançant cirurgies: la primera, per resoldre la lesió labial, als sis mesos de vida; i la segona, per al paladar, al cap de l’any.
En tot aquest vendaval de proves, els pares van demanar la derivació a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, ja que és un centre públic de referència per a nens. Ho van fer amb la idea que el seguiment i les futures intervencions de l’Àreu se centralitzessin allà. Precisament per això, la Carla i l’Octavi van decidir parir a Sant Joan de Déu, per garantir que el nadó fos valorat des del minut zero per l’equip mèdic que, mesos després, afrontaria les intervencions.
Part èpic a la C-16
La Carla sortia de comptes el 24 d’abril. Els pares estaven avisats que podia ser un part ràpid, però no tant com el que van tenir. Per això, el dia de Sant Jordi ja ho tenien tot a punt a casa seva, a Casserres, per si calia córrer cap a Barcelona. Dit i fet: a mig matí, mentre es dutxava, la Carla va començar a patir les primeres contraccions. En mitja hora, sortien de casa, en cotxe, cap a Sant Joan de Déu.
“Encara no érem a Navàs i jo ja veia que aquell viatge se’ns faria molt llarg, massa”, relata la Carla, ja a casa, mentre dona el biberó a l’Àreu, en una conversa amb l’Aquí Berguedà. L’Octavi, al volant, corria tant com podia per arribar a Sant Joan de Déu, però la Carla, dins seu, per més que s’esforçava a pensar el contrari, sabia que l’Àreu estava a punt d’arribar i que, probablement, no serien a temps d’arribar a Barcelona.
Els metges suggerien que el part fos a Barcelona per poder centralitzar des del minut zero el seguiment del cas
A pocs metres d’arribar al peatge de Sant Vicenç, l’Octavi va veure una furgoneta dels Mossos d’Esquadra a tocar de l’autopista. Els va fer senyals i, uns metres més avall, a la intersecció entre la barrera lateral del peatge i la troncal, es va aturar al mig de la carretera, va baixar del cotxe i va gesticular des del mig de l’autopista perquè els Mossos s’aturessin: “No sabia com, però quan vaig veure els Mossos vaig entendre que aquella gent, d’alguna manera, em podrien ajudar”.
La Carla va trencar aigües i l’Octavi va demanar als Mossos d’Esquadra que avisessin a qui calgués i fessin la seva feina. Ell, el pare, va assumir una altra feina, la més important: assistir la Carla per poder parir. Va ser molt ràpid, pràcticament qüestió de segons: “Per més que volguéssim, no hauríem arribat ni tan sols a Manresa”. L’Octavi va assegurar-se d’aguantar l’Àreu, mentre arribava a la vida, i va col·locar-lo immediatament sobre de la seva mare, encara amb el cordó unint-los. El primer plor del nadó va tranquil·litzar els pares i també als Mossos. Tot havia anat bé. Van passar uns minuts fins que va arribar l’ambulància.
“Tothom n’anava ple”
Encara aparcats a la carretera, els serveis mèdics van fer les primeres tasques des de dins de l’ambulància. Després, la família va ser traslladada a l’hospital de Manresa (el més proper), tots tres junts dins de l’ambulància, i els Mossos van encarregar-se d’acostar el seu cotxe a l’hospital.
Al centre, “tothom n’anava ple”, recorda la mare. Membres del personal de l’hospital els venien a veure sovint a l’habitació per donar-los l’enhorabona. També els van visitar els Mossos que els van donar suport des de la carretera, i van portar un regal a l’Àreu.
Visibilitzar la lesió
Ja des de Casserres, la parella afirma que ha estat “l’experiència més bèstia de les nostres vides”, però, més enllà de l’aventura a la C-16, reivindiquen la visibilització d’una patologia, la fissura labiopalatina, “més comuna del que pensem”. L’Associació Fícat, que acompanya famílies afectades per fissura, els ha assessorat en tot el procés i els ha ajudat a preparar-se.
L’Àreu viurà uns primers mesos de vida de proves i intervencions, però ho farà en una família que, des del primer dia, se sent imparable.
