Fins a finals dels 70, Matthew Tree no va descobrir que el que li passava tenia un nom. Aleshores vivia a Londres, on 19 anys abans havia nascut, i un metge li va dir que patia un trastorn obsessiu. Anys més tard es va traslladar a Barcelona i, amb el temps, va començar a col·laborar en diversos mitjans de ràdio i televisió. Fins i tot va engendrar un programa de televisió, Passatgers, que va formar part de la graella de TV3.
Aquest dimarts Tree ha estat a les oficines de l’Associació d’Empresaris del Berguedà (ACEB) en una xerrada amb periodistes de la comarca. La trobada d’emmarca dins la campanya ‘Comuniquem per la salut mental’, que pretén conscienciar els mitjans de comunicació de la lluita contra l’estigma. Matthew Tree hi ha narrat la seva història.
“Vaig viure 6 anys en profunda ignorància, i això és el pitjor que m’ha passat en tot el procés”, explica. Quan li van diagnosticar el trastorn obsessiu, feia temps que sabia que alguna cosa passava dins seu, però no s’imaginava per res que tenia a veure amb la salut mental. De fet, amb prou feines n’havia sentit parlar, de salut mental. I això és precisament una de les grans crítiques que fa a la societat: “És imprescindible que se’n parli a les aules per evitar aquestes etapes d’ignorància que poden agreujar els diagnòstics”.
Tree va començar un tractament que barrejava psicofàrmacs i teràpia. Van ser uns anys durs, sobretot els primers mesos, on va haver d’aprendre a “utilitzar mecanismes que permetien superar les pors”. Assegura que es va convertir en una persona extremadament sensible: “Les ganes de plorar sorgien en qualsevol moment, fins i tot passejant tranquil·lament per la ciutat”. I, sí, també va patir recaigudes.
Però se’n va sortir. El procés no va ser senzill: els metges li van arribar a prohibir veure els pares. “Entenien que era el millor per mi”, explica ara. Tenia el suport dels amics més íntims, però bona part del procés l’havia de fer sol, interiorment. També li van desaconsellar totalment prendre una sola gota d’alcohol: “Estava intentant controlar els comportaments de la meva ment, i no era coherent prendre drogues que els alteressin”.
Durant aquells anys va anar fent “petits salts” a la seva vida per trobar-se a si mateix. Se’n va anar a viure al sud de Londres, amb uns amics que li van llogar una habitació. Després, se’n va anar a viure sol, també al sud de la ciutat. I fins i tot va començar a treballar en una llibreria anarquista, una filosofia que sempre li ha cridat l’atenció. Però el salt definitiu no va ser fins l’any 84, quan va decidir agafar un bitllet d’anada cap a Barcelona. Sí, només d’anada.
Més d’una dècada després d’instal·lar-se a Catalunya i d’aprendre el català de forma autodidacta, va publicar ‘Fora de lloc’, la seva primera novel·la en català, l’any 96. Tres anys més tard, va guanyar el premi Andròmina en narrativa per ‘Ella ve quan vol’. I així, escrivint, fins ara. En tot aquest temps ha aprofitat la literatura per parlar de salut mental, com en ‘Memòries’ (2004), on relata l’etapa més delicada del seu procés de superació del trastorn obsessiu.
A Berga, n’ha llegit un fragment. Explica el seu primer dia en una clínica psiquiàtrica i, amb el pas de les línies, la intensitat del relat creix a ritme vertiginós. És lògic, està narrant la seva història. Una història que durant molts anys l’empenyia a arraulir-se al llit, plorant i buscant explicacions a un problema i a unes pors que l’amoïnaven constantment.
Fa 40 anys que en Matthew va decidir donar la cara per la salut mental i encara persisteix. I, com ell, ho han fet moltes persones del món de l’entreteniment i l’art. Però assegura que en calen més, i de tots els àmbits. També de l’empresarial, el sector que normalment ocupa la sala de l’ACEB que aquest cop han omplert -no en va- Matthew Tree i la salut mental.
