Horrorland ha marxat. I això no és una història de bons i dolents. Com tampoc ho era, salvant totes les diferències hagudes i per haver, l’adeu de la Sailfish. La pandèmia ha colpejat com ningú s’imaginava un producte extremadament estacional. Perquè Horrorland era una autèntica sacsejada de tardor, però desapareixia la resta de l’any. Ara bé, l’impacte de tardor era tan bèstia, i l’escenari era tan decadent la resta de l’any, que la comarca no tenia alternativa: aferrar-s’hi o aferrar-s’hi.
I Horrorland no era un projecte com un altre. El que ha aconseguit el terror a l’Alt Berguedà no ho ha aconseguit ningú més… Almenys, en la història recent de la comarca. I per això posar-lo al mateix sac que la resta de negocis no és just perquè, durant dues tardors, ha aguantat un paraigües que ha donat aixopluc (i bitllets) a molts altres sectors de la zona.
L’Agència de Desenvolupament del Berguedà ha defensat, amb números, que ha fet tot el possible per salvar un negoci que ha patit una sotragada impossible de preveure. Però és que potser el rol de l’Agència no havia de ser el que se li ha assignat. El seu president ha dit que van intentar rascar diners allà on realment n’hi ha: a la casa gran del país. I allà la resposta va ser ‘no’. Perquè, un cop més, el que passa lluny de Barcelona és relatiu. Malgrat que el que passi sigui el parc de terror més important del sud d’Europa.
La comarca ha rebut una pilotada turística que no estava preparada per refugiar tota sola. Perquè per poder salvar empreses grans, primer cal crear l’ecosistema que mantingui les petites i n’atregui de noves. I al Berguedà, aquest ecosistema encara no existeix.
Falten moltes peces per construir la casa. Però el plànol existeix. El Berguedà té al·licients per tenir turisme tot l’any. Segurament cap dels al·licients portarà la marea forastera que movia Horrorland, però sí que hi ha arguments per poder viure del que tenim durant tot l’any. I si d’una cosa ha de servir Horrorland és per enfortir la visió de comarca més enllà dels municipis: si hi ha un punt calent, les rodalies s’escalfen. I al Berguedà falten estufes. Però perquè hi siguin, cal donar-los electricitat.
L’adeu del mestre pintor
Fora de la bomba econòmica de la setmana, el cap de setmana passat va ser de dol. Va morir Joan Ferrer i, amb ell, el Berguedà perd un dels artistes més prolífics de la història de l’últim segle. Ha pintat tota la vida i ha venut per tot Europa. A Berga, va oferir el seu art sense esperar res a canvi a nombroses entitats i, de fet, l’any 2010, fins a 34 el van proposar com a Premi de Cultura de la ciutat. Va ser el guanyador més avalat de la història del certamen.
El mateix cap de setmana, mort sonada a la serra del Cadí. Lluís Canals hi va perdre la vida en caure d’un precipici. Se’l coneixia per ser el gestor d’un compte de Twitter (Educa’m Berguedà) on penjava allò que tan estimava: la muntanya. I en una xarxa cada vegada més intoxicada per atacs cap a una i altra banda, les piulades d’Educa’m Berguedà eren una escletxa per gaudir des d’una pantalla d’allò que sempre ens quedarà: el Berguedà.
El capellà se’n va de Queralt
I aquest cap de setmana el capellà de Queralt se’n va al Seminari de Solsona. És una de les figures més reconegudes a la ciutat, després de 27 anys dedicat a custodiar un dels llocs més emblemàtics de tota la Catalunya central. Batejos, comunions, casaments i un treball ingent per obrir cada vegada més un santuari que des del primer dia ha defensat que era molt més que religió.
