31 de març. Nota d’àudio d’un amic. 1 minut i 17 segons. Caldria assajar uns quants dissabtes de primavera, però, si tot anava com havia d’anar, tenia reservat un ball de nanos vells per Patum. Feia temps que li havia demanat i el que primer eren comentaris entre bromes va anar agafant forma fins a ser real. Primer assaig: dissabte, 6 d’abril, al carrer de la Pietat. El primer de cinc, més el general.
Al cap de pocs dies, l’Òscar, el cap de colla, va fer un grup amb tots els nous saltadors per convocar-nos als assajos. Des d’aquell dia, ha insistit en la importància de perdre’s el mínim d’assajos, tant per aprendre un ball ple de secrets com per fer pinya amb persones que, com tu, es troben davant un repte que no han viscut mai fins ara.
El primer dia, sense cap, vergonya. Molta vergonya. I el primer que sento del cap de colla: «La vergonya, a casa; has vingut a passar-t’ho bé; salta, que ets jove». Amb els dies, els passos es van interioritzant, fins que arriba un dia que, havent fet el ball, l’amic que m’havia obert les portes d’aquesta història, em diu a cau d’orella: «Acabes de guanyar-te el salt».
Però encara quedava una parada abans de la plaça: dissabte, 25 de maig, el dia abans dels Quatre Fuets, al pati de l’Institut Guillem de Berguedà. Hi fem l’assaig general, després d’uns primers dies sense cap i un últim assaig a la Pietat amb els caps de la Patum del carrer. Al general, és quan els novells tastem per primera vegada els caps que es posaran a la plaça.
Fem dos salts cadascun i la majoria demana poder-ne fer un tercer. La gent de la comparsa ho té clar: «Ho farem tantes vegades com necessiteu, tenim tota la tarda, i l’important aquí és que agafeu seguretat i marxeu convençuts». Al final del segon salt de l’assaig general, l’Òscar agafa la paraula, ens dona les gràcies per les hores dedicades les últimes setmanes i ens comunica, a tots, que tenim el vistiplau per ballar a la plaça. Al cap d’una estona, ja a casa, l’Òscar envia la distribució dels salts al grup de WhatsApp: el primer de diumenge.
En aquesta Patum, hi ha hagut 10 salts de nanos vells (2 de Lluïment i 8 de Patum Completa) i, per tant, 40 places en solfa. D’aquestes 40 places, 19 les han ocupat persones que no han saltat mai, una dada que així d’entrada diu molt de la comparsa. És clar que en aquest punt la meva opinió ha deixat de ser objectiva, començo a tenir el cor robat. En el meu salt, serem tres debutants.
Arriba Corpus. Dijous toca fer pinya amb la resta de saltadors. L’Òscar ho prega pel grup. La plaça està batalladora i costa especialment fer la rotllana. Fins ara havia portat bé els nervis, però veure l’experiència dels debutants amb qui comparties assajos, me’n comença a contagiar.
La Patum va avançant i arriba diumenge. Acaba el salt de Lluïment, que, per cert, saltava el Xavi, l’amic que em va obrir les portes de la comparsa. Ell mateix em diu, havent-se tret el cap: «El següent seràs tu». Ho sé, i ja no puc aguantar més.
La prèvia als baixos
A les 9, convocats als baixos de l’Ajuntament, amb les mitges i les set-vetes a les mans. Encara no han sonat els Segadors i ja portem tots el nostre vestit. A poc a poc, els baixos es van omplint. La gent et mira, et reconeix, lliga caps i et desitja sort. Te’n desitgen ben bé 50 vegades. L’Òscar em demana més d’una vegada com estic, mentre comencen a arribar els meus. Per moments, tinc la sensació que només hi ha una persona més nerviosa que jo als baixos: la meva mare.
Entre la guita i l’àliga, ens diuen als quatre saltadors que ens posem guapos per a les fotos. Acaba l’àliga i l’Òscar endreça el galliner. Hi ha gent de sobres per fer una bona cadena i, de moment, els salts que s’han vist per la televisió dels baixos fan pensar que, amb una mica de traça, es podrà fer una bona rotllana. Soc dins de la cadena i em demanen qui m’acompanya. La Irene, la meva parella, davant; i la mare, darrere. I en un tancar i obrir d’ulls, tinc el cap posat. Abans, això sí, l’Òscar destaca que tres dels saltadors ens estrenem i que gaudim. També m’han entrevistat a la televisió, però estava tan nerviós que no recordo ni què els he dit.
Tanco els ulls. Això m’ho va recomanar el Xavi. Noto empentes i xafades, però res greu. No sabria dir qui m’estreny més fort: si la Irene, que m’agafa les mans des de davant o la mare, que m’agafa la cintura des de darrere. Els han dit que no em deixin fins que tot estigui a punt al mig de la plaça i les noto disposades a matar persones per aconseguir-ho. Obro els ulls, veig que comença a haver-hi espai al mig. Sento algun amic que crida i m’anima. I sento l’Òscar, que dona l’ordre a la cobla perquè comenci el salt.
El salt
No sento absolutament res als primers passos. Vaig una mica fora de temps, però ho resolc al quart pas. L’espai de visió és molt petit: el just per saber on tens el company de davant i poc més. A banda, a mesura que saltes, el cap es mou amunt i avall i, per tant, el forat també balla. 1, 2, 3, 4… 5, 6, 7, 8; 1, 2, 3, 4… 5, 6, 7, 8. Compto passos sense parar. Ho faig gairebé inconscientment, perquè així m’ho van ensenyar el primer dia i crec que ara mateix no sabria fer un salt sense comptar.
El salt passa volant. Suposo que va a gustos, però el millor moment, sens dubte, és les voltes sobre mi mateix, en què passes a mirar a la plaça als ulls, i la diagonal posterior. En aquesta diagonal, per cert, m’adono que la cadena ha fet feina. Quin tros de rotllana.
Acaba el salt i noto les mans de la meva mare. Percebo que la gent del meu voltant té moltes ganes de treure’m el cap. La meva mare em repeteix unes 10 vegades de camí cap als baixos que ho he fet molt bé. Em treuen el cap i veig als meus. La meva mare i la meva germana s’emocionen tant, que ploren mentre m’abracen. Els quatre saltadors ens busquem i ens abracem. Ens crida el Manel, de la tele, i em demana quin titular li posaria a aquest salt. Li responc que no estic per pensar en titulars, però que tinc una cosa molt clara: que li dedico al Xavi i, sobretot dels sobretots, al meu pare, a qui m’he imaginat a la plaça abans, durant i després del salt.
