No m’hauria imaginat mai que un salt de nans nous podia començar en una barberia. “Aquí no ens veurà ningú”, em va dir el Jordi. Però, per si de cas, va estendre un biombo.
Rebobinem. Onze mesos abans d’aquesta escena, Berga esclatava de Patum. En una llarga espera del passacarrers, a la plaça del Forn, em vaig trobar el Jordi Ruiz, l’ànima de l’enterramorts dels nans nous, i vam començar a parlar de la Patum i de la vida. I, com qui no vol la cosa, em va deixar anar: “T’agradaria fer un salt?”. No m’ho havia plantejat mai, francament, però no em va caldre pensar-ho gaire: “Seria molt feliç”, crec que li vaig respondre. I, acte seguit, ens vam intercanviar els telèfons.
Des de llavors, aquella conversa m’havia anat ressonant al cap de tant en tant, però el diumenge 12 d’abril a les 7 i 4 minuts de la tarda no esperava l’àudio que vaig rebre: “T’he guardat el salt”, em deia el barber: “No sé si pots o encara vols”. Només vaig saber respondre amb tres emojis amb cors als ulls.
El 2 de maig, el dia del biombo, vam quedar a la barberia del Jordi per trencar el gel i veure com responien les cames. Amb les notes del ball dels nans nous ja sonant al mòbil, va arribar la primera constatació: això seria més difícil del que m’imaginava. Havia saltat mil cops els nans nous a la plaça, havia picat de mans amb totes les meves forces, del dret i del revés, però mai no m’havia fixat amb detall com es mouen els peus dels balladors, com salten les espardenyes de set vetes. Després d’unes quantes encallades, vam desistir i el Jordi em va regalar la segona constatació: “Estàs molt verd i has de fer els deures”.
Començar a practicar a casa
Els deures eren enretirar el sofà i la taula del menjador i començar a practicar a casa. Dreta, dreta, esquerra. Mirava en bucle els balls dels nans nous a Youtube, posava la lupa als vídeos dels assajos de la colla a Instagram. Esquerra, esquerra, dreta. Pensava un moment en el veí de baix, i continuava saltant. Dreta, dreta, esquerra. Aquells passos m’anaven entrant per les cames i, de sobte, em trobava fent-los —en versió discreta— quan em parava en un semàfor, al gimnàs entre sèrie i sèrie, davant del mirall, i al passadís del supermercat. Esquerra, esquerra, dreta.
El dissabte 16 de maig, després d’una segona prova a la barberia, va arribar el primer assaig general amb tota la colla al Casino. El ball de nans nous deixava de ser un exercici íntim. Fora biombos i fora vergonya. I, per primer cop, ja tenia al davant els meus companys de salt.
El Jordi Isanta, cap de colla, ens va donar la benvinguda: “Hola, macos!”. Mentre la colla engegava la maquinària, els novells —molts!— ens arremolinàvem i compartíem inseguretats. I el Jordi, amb un somriure sempre, anunciava les instruccions: “Primer farem un salt sense caps, perquè us poseu cara, i després ja ho provarem amb els caps. I, si alguna cosa falla, no hi patiu, que per això hem vingut a assajar”.
La primera passada em va servir per calcular les distàncies i mesurar les interaccions: agafar-se del braç, posar la mà al mig, girar, creuar-se sense xocar. I, a la segona, ja va venir el cap. Finalment, si tot sortia bé, portaria el cap de la vella: no pesa gaire i, amb les corretges, s’agafa bé a les espatlles. Però, esclar, es mou una mica, la visió és molt reduïda —això ja m’ho esperava— i, sobretot, limita la respiració —i això va ser una sorpresa, sobretot després del salt, que és intens, i fa falta respirar fondo.
Però, als nans nous com a la vida, les dificultats se superen millor acompanyat. I no hi ha millor companyia que la de tota una comparsa entusiasmada i desviscuda perquè tot surti bé. El Roger m’ajustava les corretges: “T’apreten molt?”. La Marina em duia al meu lloc: “Estàs bé aquí”. El David m’animava: “Jo t’he vist molt bé”.
Els consells de la comparsa
I, després de cada prova, em regalaven els consells que em vaig anar gravant a foc. “Obre’t més quan passis per fora a la cadena”, em va dir l’Eric. Gravat. “Fes l’últim pas com si xutessis una pilota amb el peu esquerre”, em va aconsellar el Pere. Gravat. “No t’oblidis de les mans a la cintura”, em va recordar el Jordi. Gravat. “I mira de trepitjar amb les puntes i no amb els talons per evitar que et pugi el bessó”, em va prevenir el Denis. Tot, gravat a foc.
Vaig confessar a la Laia, una altra de la colla, que no sabia com sortiria el salt, però que el procés per arribar fins aquí —i aprendre el ball, i conèixer la colla i viure la Patum més des de dins— ja m’havia semblat un regal de la vida.
Amb la Maria, una altra debutant, ens vam animar mútuament. Havia sortit millor del que imaginàvem. I, amb la Queralt, que tornava a saltar després de deu anys, ens vam preguntar per primer cop com anaven els nervis.
El dissabte 23 de maig, dia de la Patum de la Pietat, va arribar l’últim assaig. Vam saltar fins a la sacietat. L’Ivan passava llista i, després de la sisena volta, em va dir: “Si ho vols fer un cop més, perfecte, però, per nosaltres, ja està bé. Ens veiem a la plaça”. Tercer salt de dijous.
Només sortir, vaig anar a comprar les espardenyes i les mitges. “Blanques, per a la Patum”, vaig demanar a L’Estrella. “Que saltes?”. “Sí, aquest any salto amb els nans nous”. I em vaig adonar que ho acabava de dir en veu alta per primera vegada.
«T’ho passaràs molt bé»
El dimecres de Corpus ja ho sabia tothom. La notícia —una notícia grossa— va circular pels xats familiars i pels grups d’amics. I, pel passacarrers, em va sorprendre quanta gent m’ho va arribar a comentar. La meva amiga Queralt, per exemple, que ho havia fet vuit anys abans: “T’ho passaràs molt bé”, em va prometre.
El ball m’havia deixat de preocupar. Em sabia els passos, ara sí. Esquerra, esquerra, dreta. Dreta, dreta, esquerra. Ara em preocupaven les circumstàncies: Com serà l’espai? Em desorientaré? Puc relliscar i caure? El Marc, que es va estrenar el 2024 amb els nans vells —i va arrencar aquesta sèrie de cròniques iniciàtiques que ara jo continuo— em va respondre: “No, home, no! Per l’espai, ja patiran els de la comparsa. Nervis abans que comenci la música i adrenalina només de posar-te a ballar. I, quan te n’hauràs adonat, ja haurà passat tot”.
Dijous de Corpus. 7 de la tarda. Començava a ploure fort. 74 litres per metre quadrat, al final. La Patum es complicava. Patinarà la plaça? No vaig tenir gaire temps de pensar-hi que ja era als baixos de l’Ajuntament posant-me les mitges. El Sergi em va arreglar el nus de les espardenyes. I el Denis em va acabar de posar bé la sivella. A poc a poc, m’anava transformant en la vella. És el nan que entra primer a la plaça, i el dijous de Corpus la plaça estava combativa.
Encara sonaven els últims compassos dels nans vells que ja es començava a formar la cadena del nous. Hi érem tots. La Marta i l’Oriol, que havien vingut a desitjar-me sort. L’Ester, el Jordi i l’Albert, que m’havien dit que em mirarien per la tele des d’un bar, però que, al final, van venir a eixamplar la cadena. La Maite, que venia disposada a fer totes les fotos. I el Gerard, que em va filmar des de la tercera fila, i la Divina i el Jaume, que ho van fer des de l’Ajuntament. El meu nebot Guillem i la seva amiga Bet, de 15 anys, que era la primera vegada que entraven fins al mig de la plaça en una Patum completa. I la Jèssica, el meu bracet etern de Patum en Patum, que aquesta vegada m’agafava per darrere.
«Com una boia al mig del mar»
El Josep, tutor de la vella, ho va organitzar tot, i em va regalar una imatge que no oblidaré mai: “Quan entris a la plaça, el teu cap serà com una boia al mig del mar”. No hi pot haver una metàfora més exacta: surfejant les onades, amb vent fort d’una banda a l’altra, però sempre flotant. Així era el cap de la vella.
Anàvem avançant, però, pel forat esquifit de la boca, només veia clatells. Si m’haguessin preguntat on era, hauria dit que no en tenia ni idea. Sentia crits, empentes i trepitjades, que ressonaven dins del cap, però que, estranyament, no em feien mal. Em sentia protegit, flotant sobre la massa, i insubmergible, com una boia.
Fins que, de sobte, vaig començar a veure que el cercle s’obria. Al davant, ja no hi tenia clatells, sinó espai. Em van sorprendre tants peus, clavats a terra, i tantes cames, en diagonal, aguantant en palanca la pressió a les esquenes, que contenien la massa patumaire cap enrere.
Vaig trobar de seguida el punt de referència: el rellotge de l’església. “Ja tinc el meu nord”, vaig pensar. I vaig girar el cap a banda i banda, calculant les distàncies amb el barret blau —el Biel— i amb l’enterramorts —la Neu—, amb qui havia de començar el ball. El Josep em va cridar a l’orella: “Ens ha quedat més rectangle que quadrat, tingue-ho en compte”. El Guillem encara m’agafava pel braç però, de cop, em va deixar, perquè el tercer salt dels nans nous era a punt de començar.
Una volta al cel
Vaig posar els braços en posició de picar de mans. Pam, pam, param-pam-pam. I tot va esclatar. Primer compàs. Les cames s’aixecaven del terra, encara tímides, encara tremolant, però responien. Saltava a agafar el braç de la Neu, giràvem, i de nou les mans. Pam, pam, param-pam-pam, i ara el Biel.
Les camises taronges del Josep i el Roger em servien de far. Eren allà on sempre havia d’anar, era impossible perdre’m quan tornava al punt de partida. I, ara, al mig, girant ràpid i tornant. I la primera cadena, primer per dins, després per fora, de nou per dins, els braços volant… I, en aquest punt, ja no sabia si em saltaven més les cames o el cor.
Els passos que tants cops havia comptat i recomptat fluïen sols i em sentia com si volés. L’eufòria de la plaça i la música de la cobla sonaven esmorteïdes dins del cap, barrejades amb el batec intens de la respiració. Última cadena i una volta al cel.
Efectivament, els escassos dos minuts del ball havien passat en dos segons. La tornada a l’Ajuntament, gairebé corrent, i de nou protegit, va ser el preludi de l’eufòria infinita: al treure’m el cap de la vella, va venir un mar d’abraçades i d’aplaudiments, el somriure em sortia de la cara i notava el cor botit com en les grans alegries de la vida.
El barber, que no va poder entrar a la plaça, em va enviar un missatge: “Gran salt! Enhorabona! Ens veiem després”. I, després, ens vam veure i ens vam abraçar un altre cop.
Aquella nit, em va costar dormir. Em vaig passar el divendres de Corpus recopilant fotos i vídeos, endreçant els records i curant la ressaca emocional.
Dissabte, després de l’últim tirabol, em vaig trobar el Jordi a la plaça. Li vaig dir que tenia ganes d’escriure el que havia viscut. Em va preguntar si parlaria de la barberia. Li vaig dir que sí, que començaria el text així. Però hi ha una cosa que no li vaig dir i que em ve de gust escriure ara: saltar de nan nou i, sobretot, compartir la Patum amb aquesta comparsa de gent meravellosa és el millor regal que m’han fet mai.
