La Portal Attack i l’etapa reina de la Volta van servint per visualitzar el Berguedà com a terra de pedalades. Amb (o sense) bateria al quadre d’alumini o carboni, les carreteres i els camins cada dia són més plenes de ciclistes. Jo, un d’ells.
Som un paradís pel pedal més enllà de les dificultats d’algunes vies costerudes. Després de la visita fugaç de Pogacar i companyia, el món empresarial ha demanat aprofundir el vincle entre el territori i les bicis. Per convertir-ho (també) en un negoci seguint el camí (madur quasi saturat) de Girona (o un altre).
Consigno les iniciatives oficials conegudes al respecte: deu aparcaments tancats i quaranta punts de reparació escampats pels municipis. Els bicicles actuals s’espatllen poc i les punxades de rodes (sense càmera) són escasses. Tot apunta a una despesa gavanyada. Aquestes estacions moriran amb la son dels oblidats llevat d’algunes que seran vandalitzades. Com anunci polític a recer de la febre actual és oportú (o bé oportunista) però abans algú hauria d’escriure el guió sobre els conceptes a promoure.
A Girona malden fa una temporada contra la presència excessiva de cicloturistes vinguts d’arreu. Allà tot va començar amb Armstrong, aquell campió del Tour i del dòping. Entre el poc i el massa hi deu haver el bastant.