Discurs del periodista Xavi Rossinyol en l’obertura de la Nit de l’Empresa del Berguedà, organitzada per l’ACEB, a les instal·lacions de Macusa, el 20 de juny del 2024.
Per construir el futur, cal ser conscients d’on venim.
I venim d’un petit tros de plàstic, un PVC vell, deteriorat i ressec, que a les 12 del migdia del dilluns 4 de juliol del 1994 –d’aquí a quinze dies en farà 30 anys–, es va sobreescalfar, i va saltar de la línia de baixa tensió on era, a Gargallà, a Montmajor, fins al terra, encès, en pura flama.
La primavera havia estat molt seca, el termòmetre marcava 38 graus, els bombers tenien altres feines, i l’endemà –pitjor encara– el vent començava a bufar fort. Explicava un pagès que “el foc volava més que no pas corria, i que en comptes de llepar el terra –així ho deia– encenia les capçades dels pins”.
I de seguida les flames van travessar el Baix Berguedà d’oest a est, i van ser aquí, a Olvan, i van arribar a les portes del poble, ara fa gairebé 30 anys.
Un llistó de la fusta a la porta de l’església d’Olvan
Venim també d’un llistó de fusta que hi ha a la porta de l’església d’Olvan. Si hi passeu algun dia, fixeu-vos-hi, encara es pot veure bé sota el pany com la porta té un pedaç de fusta afegit que ressalta.
Aquella tarda del 4 de juliol del 1994, el Fernando, un llenyataire que vivia a Olvan, veient les flames acostar-se al poble, va omplir el cotxe amb tota la família –set persones eren–, i volia fugir cap a Prats. Però un veí el va parar i li va dir que girés cua, que marxar del poble amb les flames arribant era una bogeria. I diu ara la seva jove que, si no hagués estat per aquell veí, haurien mort tots a la carretera.
I així va ser com el Fernando i tota la família van tornar cap a casa, al mig d’Olvan. Però, a casa no s’hi podia estar, perquè era tot fum i cendra, i costava respirar.
I el Fernando va pensar que, si s’havien de refugiar en algun lloc, les parets més gruixudes i el sostre més alt de tot el poble eren a l’església. I el capellà no hi era, i per obrir l’església, el Fernando, que ja us he dit que era llenyataire, va agafar un xerrac, va serrar la porta, i així va ser com l’església es va convertir en un refugi de famílies i de nens, mentre el foc s’acostava imparable. El forat que va fer el Fernando amb el xerrac el van tapar després amb aquell llistó de fusta afegit que encara avui podeu veure a la porta de l’església, i aquell llistó és el símbol de la nostra resiliència.
Fa 30 anys de tot això, fa 30 anys de «les set plagues d’Egipte«, com va dir Jaume Farguell. Perquè semblava que totes les desgràcies venien juntes, al Berguedà, ara fa tres dècades.
La maleta de la germana Maria
Perquè venim també d’una maleta de pell, vella, que omplia de roba i de records la germana Maria Sampons, al convent de Cal Rosal, dos anys abans d’aquell incendi, el 27 de juliol del 1992. La Congregació del Sagrat Cor de Jesús havia decidit que les quatre últimes monges que quedaven a la colònia, entre elles la germana Maria, se n’havien d’anar, perquè la fàbrica tancava –la fàbrica tèxtil més gran que havia tingut el Berguedà, fins a 1.500 treballadors, va tancar el 15 de setembre del 1992–, i a l’escola cada cop hi havia menys nens.
I, passejant per l’aula dels petits, abans d’anar-se’n per sempre, amb les parets encara plenes de dibuixos, la germana Maria deia que allà, a Cal Rosal, sempre hi havia estat molt feliç, al costat dels nens. “Els nens és el que més enyoraré, més que la casa”, deia la monja, mentre feia la maleta.
La cuina de carbó de la senyora Sofia
I venim també d’una cuina de carbó que encenia la senyora Sofia a casa seva, a Guardiola, el 26 de febrer del 1992. L’encenia com podia, perquè ja no tenia gaire carbó, havia de barrejar el carbó amb llenya. Perquè, al seu marit, que havia treballat a la mina de Carbons de Berga, fins que va tancar, dos mesos abans, ja no li donaven l’ensacada. Ell, com tots els miners, cobrava un sou, però, a més del sou, li pagaven en espècies, un sac de carbó, i llavors, que la mina havia tancat, ja no hi havia sac, ni manera d’escalfar la casa ni d’encendre la cuina.
El seu marit i altres antics miners reclamaven, com a dret adquirit, que els paguessin l’ensacada en pessetes, i el ministeri deia que, si de cas, els donarien un ajut per canviar la caldera de carbó per una de gasoil. Però, la senyora Sofia, mentre feia l’escudella, deia que, com el carbó, no hi havia res.
Venim d’aquell tros de plàstic que cremava a Gargallà, del llistó de fusta de l’església d’Olvan, de la maleta de la monja de Cal Rosal, i de la cuina de carbó de Guardiola. De tot això venim, i això és el que ens ha portat fins aquí.
Però de tot això ja en fa trenta anys. Tres dècades en què el Berguedà, sense gaires ajudes, espavilant-se com ha pogut, resilient –com el Francisco aquella tarda del 4 de juliol del 1994–, s’ha anat convertint en el que és avui.
Tot això som avui, tres dècades més tard
Perquè 50 miners que van deixar de cobrar l’ensacada el 1992 se’n van anar a treballar a una fàbrica de derivats del blat de moro que s’acabava d’instal·lar al polígon de la Valldan. Que llavors es deia Liven i, ara, tres dècades més tard, es diu Paulig, és la indústria més potent del Berguedà, un referent nacional, i un exemple d’internacionalització.
I, perquè, en aquell convent on vivia la germana Maria, ara, tres dècades més tard, hi ha el centre de cultura contemporània més potent de Catalunya fora de Barcelona, i un referent també internacional. A Cal Rosal, que és ara un nucli de serveis, de comerç, de turisme verd i de mercats, un exemple també per a tota la comarca.
1.232 empreses i més de 3.000 autònoms
I, perquè, enmig de totes les hectàrees cremades per aquell tros plàstic encès de Gargallà van començar a obrir de seguida cases de turisme rural, per molts pagesos una forma d’espavilar-se, i van fer que el Berguedà comencés a treballar en el turisme, inexistent fins aleshores, i de fet, fos pioner en l’agroturisme a Catalunya. I, trenta anys més tard, tenim un turisme de qualitat, respectuós amb el medi, que ha donat fins i tot un restaurant com Els Casals, a Sagàs, amb una estrella Michelin, que és, de nou, un referent nacional i internacional.
I, perquè, a Olvan, avui, la fusta no és negra ni crema, sinó que és això que veieu: una indústria pionera en la bioconstrucció com Macusa, en ple creixement, i amb plans de futur, amb un polígon a punt d’estrenar al costat, i amb aquesta nau que inaugurem avui, celebrant la Nit de l’Empresa del Berguedà.
Ara, el Berguedà té 1.232 empreses, en un teixit més divers i més sòlid; més de 3.000 autònoms; la taxa d’atur més baixa des del 2008, i 16.320 afiliats a la Seguretat Social, la xifra més alta de tota la sèrie història. I té, a més, projectes per créixer i per evolucionar, i les persones per fer-los possibles, moltes de les quals sou avui aquí, i us ho agraïm en nom de l’Associació Comarcal d’Empresaris del Berguedà.
Conscients d’on venim, som aquí per celebrar el futur.
