Marc Bernal és un dels grans noms de la temporada del Barça Atlètic. Té 17 anys i, per tant, el més normal seria que tot just hagués acabat el seu primer any com a juvenil. L’estiu passat, però, la seva carrera va patir un impuls del tot inusual. Estava convocat per iniciar pretemporada amb el juvenil i, sense haver entrenat cap vegada amb el filial, el van citar a un amistós a la Ciutat Esportiva a les ordres de Rafa Márquez, l’entrenador del segon equip blaugrana. Aquell dia va jugar 20 minuts, però li van servir per guanyar-se la confiança del tècnic, que se’l va quedar tota la pretemporada.
Ara, un any després, ell mateix reconeix en una conversa amb l’Aquí Berguedà que poder fer tota la pretemporada amb el filial amb només 16 anys ja li semblava “una bogeria” i que va viure tot aquell estiu “setmana a setmana”, pensant que en qualsevol moment el farien tornar al juvenil. No va ser així. Al final de la pretemporada, el club li va comunicar que Márquez el volia tot l’any i que, per tant, es quedaria al filial. I no només això: al primer partit de lliga de l’equip, a Logronyo, el tècnic mexicà va escollir el migcampista de Berga com a titular. «No me’n sabia avenir, no m’ho esperava per res del món», recorda.
Des d’aleshores, el Marc, amb el dorsal 27 a l’esquena, ha anat creixent com a futbolista en una categoria, la Primera Federació, que li ha permès jugar a camps històrics del futbol espanyol com Riazor —del Deportivo de la Corunya— o El Arcángel de Còrdova. Des d’aquella titularitat inesperada al camp del Logronyès, s’ha anat fent un lloc al centre del camp del filial fins a convertir-se en una peça clau de l’equip i en un dels noms amb més projecció del continent. Durant setmanes, de fet, va ser el cinquè jugador amb més valor de mercat del món, d’entre tots els nascuts el 2007, segons el portal Transfermarkt. A ell, però, això li interessa més aviat poc: “El que vull és créixer i millorar, dia a dia. Que et valorin així fa il·lusió, però no són més que dades”.
Una vida dedicada al futbol
El Marc ha tingut una pilota als peus gairebé des que va néixer. Primer, jugava amb el seu germà i el seu cosí, en el si d’una família que ha mamat futbol des de sempre. Amb només 4 anys, va començar a jugar al Club Esportiu Berga, fins que el va fitxar el Gimnàstic de Manresa, quan en tenia 6 i, per tant, encara com a prebenjamí. A Manresa, hi va jugar un sol any, fins als 7, que és quan el Barça li va picar la porta i se’l van endur. Aquest, doncs, ha estat el seu desè any a Can Barça.
Els primers anys, explica que baixava a entrenar tres cops per setmana a la Ciutat Esportiva. Vivia a Berga i anava a l’escola Vedruna. Recorda que alguns dies havia de sortir deu minuts abans de classe per tenir temps per berenar, agafar les coses i pujar al taxi que el portava —a ell i a la resta de jugadors del Barça de la zona— als entrenaments. Cap a les onze, tornava a ser a Berga. I el cap de setmana, evidentment, tenia el partit. Ara, mentre fa memòria d’aquella època, no pot evitar referir-se a la seva família: “Els ho dec tot. Sempre m’han posat totes les facilitats del món i m’han seguit allà on he jugat per donar-me suport”.
El vaivé entre Berga i Barcelona va ser el pa de cada dia per al Marc fins que va acabar segon d’ESO. A partir de tercer, ja va passar a viure a la Masia, on estudiava, entrenava i dormia entre setmana. Això sí, els caps de setmana, sempre que els horaris dels partits ho permetien, s’escapava a Berga: “Hi ha companys que ho han tingut sempre més complicat perquè viuen més lluny, però jo mai no he deixat de pujar a Berga quan he pogut”. Per què? Doncs perquè, en part, l’ajuda: “Berga és molt tranquil·la. Barcelona està bé perquè s’hi poden fer moltes coses. Però Berga em va molt bé perquè em permet connectar amb els meus i desconnectar d’allà”.
Ara ha acabat el seu tercer any a la Masia i és a l’equador del batxillerat. Encara li queda un any per fer els 18 i, després, haurà de decidir si torna a viure a Berga, si fa un any addicional a la Masia o si passa a viure en un pis, a prop de la Ciutat Esportiva.
De la generació de Lamine Yamal i Pau Cubarsí
Durant aquests deu anys a la disciplina del Barça, el Marc s’ha format al costat dels millors jugadors de la seva generació. De fet, alguns d’ells ja han tingut l’oportunitat de debutar amb el primer equip i, fins i tot, de consolidar-s’hi com a peces importants: és el cas de Lamine Yamal, la gran sensació del moment, i Pau Cubarsí, que s’ha fet un lloc a l’eix de la defensa blaugrana.
Tots dos són grans amics del Marc. Explica, de fet, que Yamal i Cubarsí havien arribat a pujar a Berga, quan eren més petits. El Marc vivia a tocar de la plaça de la Font del Ros i recorda que se’ls havia endut a jugar a la pista, amb altres amics de Berga. Reconeix que molts companys de la Masia desconeixien on era Berga, però que gràcies a ell ara l’ubiquen al mapa i en saben coses.
El Marc també és tot un patumaire. Fins ara, ser a Berga per Corpus era una cita innegociable per a ell. Aquest any, però, ha hagut de sacrificar-ho: la Patum va caure en ple play-off d’ascens a Segona Divisió. El Barça va acabar la temporada a Primera Federació en tercera posició i això va donar el bitllet per disputar les semifinals de la promoció, que van caure per Corpus, contra l’Eivissa. El Marc, que acabava de tornar de l’Europeu sub-17 amb la selecció espanyola, va poder jugar els dos partits i el Barça va superar la ronda. A la final, els culers van perdre a Còrdova i van quedar a les portes de l’ascens. Això sí, l’objectiu de curtir-se contra grans rivals per preparar-se per al salt al primer equip està més que assolit. I el del Marc és un nom que cada vegada apareix en més llibretes d’analistes del club.
Ell —del Barça de tota la vida— ho té clar: “Si he de fer una carta als Reis, demano debutar al primer equip i fer-m’hi un lloc. És el somni que sempre he tingut”.