«Agrairia qualsevol informació». Així acaba la nota que el Pol fa mesos que escampa a les bústies de l’Espunyola i municipis de la zona. Busca una casa de pagès on establir-se. Té 32 anys, va néixer a Barcelona i, des de fa un temps, treballa a Cal Pauet, a l’Espunyola, fent el manteniment de la finca. És ferrer, però la vida a pagès li agrada cada cop més, i al Berguedà, hi ha trobat feina i un entorn que l’atrau. Però també ha topat amb una realitat molt més crua, trobar lloc per viure a pagès no és gens senzill: «Les cases de pagès no les trobes per internet, l’única manera és picant portes».
I, de moment, ni així. «És gairebé missió impossible», confessen veïns de la zona. L’alcalde de l’Espunyola, Albert Altarriba, apunta que, «entre el veïnat, tothom té molt clar que hi ha les cases que hi ha, i que no n’hi ha cap on anar a picar ara mateix«.
A Montmajor, el tinent d’alcalde, Pau Costa, admet que darrerament han rebut més d’una família interessada a anar a viure al poble, en cases de pagès, i la majoria han hagut de girar cua: «Hi ha molta demanda, cada cop més, però no hi ha oferta». I explica que molts propietaris amb més d’una casa a la zona han aprofitat la febre pel turisme rural per convertir les seves finques en allotjaments de cap de setmana.
«Les cases volen»
Immobiliàries de la zona han confirmat a l’Aquí Berguedà que les cases de pagès que els arriben «solen volar». Però n’hi ha poques. I cada casa és un món: hi ha finques que venen d’herències, que queden repartides entre diversos propietaris i que costen de desencallar; n’hi ha d’altres que s’han anat degradant i que requereixen rehabilitacions inassumibles per la propietat; i n’hi ha d’altres que són molt grans per a una sola família i on l’ideal seria fer divisions horitzontals per permetre que fossin espais per a més d’un niu de convivència.
En aquestes últimes, les mateixes fonts admeten que, en molts casos, la propietat les acaba convertint en turisme rural perquè «és una alternativa més senzilla i rendible».
«Sembla que demanis qui sap què»
El cas del Pol és el resultat de la suma de tots aquests ingredients, i un exemple clar que el problema d’accés a l’habitatge és molt greu també al món rural. Treballa a l’Espunyola, però viu a Puig-reig, en un pis on es pot estar temporalment, amb la condició que es busqui un lloc on establir-se definitivament. Fa més de dos mesos que ho intenta, porta a porta.
Si troba gent a les cases, es presenta i els explica què està buscant. Si no, els deixa la nota: «Busco casa per la zona. Tinc 32 anys, treballo fent el manteniment de Cal Pauet. Podeu demanar referències. Busco casa per arrendar, no m’importa l’estat. Agrairia qualsevol informació».
A la zona hi ha moltes cases disseminades. No hi ha una bústia a cada casa, sinó que en molts casos hi ha punts compartits per a les bústies de tots els veïns. El Pol els ha repassat gairebé tots amb l’esperança que una de les seves notes arribi a mans d’algú amb una casa buida i, sobretot, predisposat a llogar-la.
«De gent, n’he conegut molta», assegura. Però propietaris disposats a llogar-li una finca, ben pocs. «Fins i tot em plantejaria una opció de compra, si sortís», afirma. Però la realitat és que les poques possibilitats que ha trobat surten força del seu pressupost, i se’n fa creus: «Sembla que demanis qui sap què. No vull un palau, ni jardins, ni piscines. Busco una casa de pagès, m’és igual com estigui, ja sé com és una casa de pagès».
Buides de dilluns a divendres
La recerca dels últims mesos també li ha servit per constatar el que ja apunten immobiliàries i veïns: de cases buides n’hi ha —sobretot, de dilluns a divendres—; el cas és que la majoria de propietaris que en tenen opten per adaptar-les per convertir-les en allotjament de turisme rural, més que per buscar fórmules de venda, lloguer o, fins i tot, masoveria.
Això últim —viure en una casa a canvi de mantenir-la— «havia funcionat molt bé anys enrere, però actualment costa», afirmen fonts immobiliàries. I conclouen que «hi ha una certa por a fer el pas en molts propietaris».
