Avui fa 30 anys, a Olvan no s’hi podia respirar. «Era tot cendra, i s’havia fet de nit en ple dia, el fum no deixava veure el sol«, expliquen els que van viure allà els brutals incendis del 1994, els més grans que han cremat mai a Catalunya. El cel gris tupit i la mà a la boca per no empassar-se el fum són els records més compartits dels olvanesos d’aquell 4 de juliol, que encara és un trauma col·lectiu.
«Ens van deixar de la mà de Déu»
El poble es va quedar sense aigua —literalment, l’hi van haver de dur en cisternes durant mesos, perquè el foc va destrossar les canalitzacions—, i a les cases de pagès, remullaven els voltants com podien —amb l’aigua dels pous, amb el suc dels porcs— per mirar de parar les flames. Sempre, els veïns, tots sols, sense l’ajuda de ningú. D’avions, no en van veure cap durant dies. «Ens van deixar de la mà de Déu». I aquesta és l’altra vivència compartida dels olvanesos ara, tres dècades més tard.
Més de 200 persones a l’estrena
Aquest divendres, més de 200 persones, sobretot veïns del municipi, però també berguedans d’arreu de la comarca, van fer una catarsi de vivències particulars en l’estrena del documental «Olvan, 1994: l’any dels focs» (Produccions MC i Bífidus Produccions). La plaça de Sant Sebastià es va fer petita, va caldre anar a buscar més cadires abans de començar, i així i tot, alguns van haver de seguir la projecció drets.
Entre ells, l’alcalde, Sebastià Prat, que tenia 13 anys aquell 4 de juliol del 1994 i era en un campus de futbol a Torelló. «Ens arribava el fum», va recordar, i va presentar el documental com un exercici de creació de comunitat i de memòria col·lectiva.
A través de testimonis, el documental explica la resistència a Olvan, el núvol de fum negre que va cobrir Cal Rosal, i les epopeies heroiques que es van viure a les cases aïllades. Amb una llibreta a les mans, el periodista Marc Canturri recorre el municipi de punta a punta, i parla amb 30 persones diferents.
Una dona plena d’esgarrinxades
Martí Corominas —alcalde, més tard, entre el 1995 i el 2007— explica al documental que la tarda del 4 de juliol era a casa seva, la Riba, veient com s’hi acostava el foc, i de sobte hi va arribar, enmig de la fumarada, una dona d’uns seixanta anys plena d’esgarrinxades. Dos dels fills d’aquella dona, la Maria Àngels i el Miquel, eren divendres a la plaça de Sant Sebastià per explicar als assitents què va passar.
La Carme —així es deia la dona— era sola a casa, a la Pera —una masia del segle XVI, tirant cap a Sagàs. Els homes eren fora treballant, perquè era època de collita, i l’única companyia que tenia era l’emissora de l’ADF. Hi explicaven que el foc avançava ràpid i, de seguida, el fum negre va arribar fins a la Pera. La Carme va decidir sortir de casa, amb l’emissora als dits, sense veure res, i caminar camp a través en direcció contrària a les flames, tan ràpid com va poder.
«El foc la va avançar», explicava divendres el seu fill Miquel: «ella volia anar cap a Sant Maurici, però va anar cap on va poder, entre els camps i la bardissa». Va fer gairebé dos quilòmetres fins que va arribar a la casa del Martí, sana i estàlvia. Diu la seva filla Maria Àngels que la va guiar «un àngel de la guarda».
El símbol de les Cinc Alzines
A tocar de la Pera, hi havia un arbre singular. Era una alzina de cinc soques, que va acabar donant nom a tota la zona: les Cinc Alzines, en diuen, encara, els olvanesos. El 4 de juliol del 1994, una guspira va entrar per una esquerda, es va ficar entre dues branques, i va cremar tota la soca per dins. Durant anys, hi van mantenir l’esquelet, però el van haver d’acabar serrant a mesura que les branques cremades anaven caient al terra.
Ara només en queda la soca, que apareix també al documental, conservada com a record, i la figura d’aquell arbre s’ha acabat convertint en un símbol dels olvanesos. «Se n’han fet samarretes i estàtues», recorda Corominas, «ha sigut com una insígnia per identificar la gent d’Olvan».
Acabada la projecció, amb la música de Marcel Tuyet, molts olvanesos es van quedar una estona a la plaça de Sant Sebastià, compartint records amb una cervesa a la mà. Els gots que venia l’organització portaven escrit el lema «Olvan, un municipi petit, però ben parit!«. I, just a sobre, com si fos més que mai el seu dia, hi lluïa la silueta de les Cinc Alzines.
