Aquest indret i els seus entorns són el penúltim tresor natural del Berguedà. Està en perill greu. La bassa entre les roques amb l’aigua del pantà és un punt massa atractiu per als cercadors d’un dia de bany gratis. Està a punt de ser depredat, total o parcialment, pels mateixos usuaris: banyistes, turistes o com se’ls vulgui anomenar. Una pena. I una plaga.
El lloc és bonic com els tolls de la riera de Merlès. D’aigua, n’hi ha poca, però el boca-orella l’ha dut a un nivell de saturació estiuenca d’humans. Gent sense cap respecte ni preparació per discórrer-hi sense fer mal. Uns exemplars d’aquests, en grup de cinc, dues dones i tres homes, aquests amb el tors nu, van perpetrar una graellada en un clap vora el Llobregat, al costat del camí i envoltats de pins amb pinyes i resina. Equivalent a encendre un foc en una benzinera. Un d’ells encara atiava amb un manxó de color rosa les brases on hi havia la vianda mentre els guardes els denunciaven. Idiotes? Ignorants?
El pas de cotxes hi està vetat. La forma d’accedir-hi és a peu des de Berga o des de Cal Rosal per l’antic camí del carrilet. Són bones caminades: costeruda, l’una, i llarga, l’altra. Carregats amb la barbacoa metàl·lica amb potes de ferro, el fato, la nevera i totes les bosses imaginables. I un encenedor. Pobra gent. Pobres de nosaltres.
