Des de marrec a La Masia per acabar sent el pivot titular (indiscutible) en els tres primers partits oficials del nou Barça de Flick. De joc impecable a un o dos tocs i espavilat com Busquets, el referent a la mateixa posició: la de cervell de l’equip. En temps de descompte contra el Rayo Vallecano, es va trencar el genoll. Quiròfan i deu llargs mesos de recuperació.
És el nostre Marc Bernal amb la mateixa lesió de Gavi (encara no juga), la d’Ansu Fati (una d’elles) o la del propi Xavi Hernández el 2005. És l’últim drama (repetit) per als culers.
Quan reaparegui, serà un noi de divuit anys amb tota la seva carrera per fer. En pocs partits, ha demostrat que és (serà) un escollit per figurar entre els grans del club.
En poques jornades, ha posat el seu nom i el de la seva ciutat a llocs rutilants. Amb la e tancada o oberta, a parts iguals, el nom de la capital berguedana no s’havia citat mai tant en tota la història. Em pregunten per ell amics i fans des de Los Angeles o Teheran. En parlen arreu amb admiració. En anglès, farsi o àrab. Ni Guillem de Berguedà empaitant donzelles, ni Ramon Vinyes citat per García Márquez (“el sabio catalán”) ni els Brams dels millors temps han aconseguit portar el nom de Berga tan lluny ni a tants cors.
Torna, Marc! I sobretot: no marxessis amb el de Santpedor.