Cada any quan arriba aquesta època tinc la mateixa sensació d’espoli. De dilluns a divendres, volto bona part de l’Alt Berguedà amb cotxe per feina i és un no parar de vehicles a les cunetes. Baixant de Gósol fins a arribar al Collet, en pots contar una vintena. De Malanyeu al pont que travessa La Baells cap a la C-16, igual o pitjor.
La setmana passada vaig arreplegar tres jubilats, asseguts a peu de carretera a l’interior d’un filat de vaques, menjant-se l’entrepà. La xavacana cridòria els delatava a 400 metres de distància. Una vaca que s’havia apartat del ramat, els va aparèixer tranquil·lament per darrere i es va acostar a ensumar-los. Un dels senyors es va aixecar, va agafar una branca i va començar a etzibar-li cops, cridant: “Fuera, vaca! Largo de aquí, coño!”. Em vaig veure forçat a intervenir: “Tu! Bufamerdes! La vaca és a casa seva! Si et torno a veure emprenyar-la, et xafaré el cap amb un mall! Estem?”. “Vale, vale… Tranquilo”, va respondre. “Ni tranquilo ni hòsties.
Respecteu els boscos. Respecteu les bèsties. Respecteu els berguedans. Si no ho sabeu fer, quedeu-vos a casa. I si heu de venir, almenys aneu a esmorzar al bar, rates, que sereu igual de pobres i haurem de recollir menys boles de paper d’alumini.