El mercat municipal té lloc per a 103 parades. Mai han estat totes plenes. L’Anna Capdevila recorda que, en moments de bonança, n’hi van arribar a haver una cinquantena d’obertes. Ara, però, només hi queda la seva, La Valenciana, i la de Casa Madriles.
A l’entrada del mercat per la ronda Moreta, al capdavall de la rampa que porta pràcticament a davant de La Valenciana, hi ha una cartellera immensa amb alguns anuncis de persones que s’ofereixen per netejar cases o per cuidar persones grans. Hi ha un ban de l’alcalde en què s’explica que el correfoc de Carnaval passarà pel barri i es donen una sèrie de recomanacions a botigues i veïns per gaudir-lo. La data del ban és del 19 de gener del 2023, és a dir, de fa gairebé dos anys.
Enginy per tapar la buidor
Al capdamunt de la rampa, ja a peu pla, l’Anna ha decorat els carrers del mercat, a mesura que han anat tancat els establiments veïns. “Ho he anat fent perquè penso que així no es veu tan buit”, confessa. Hi ha fotos a les parets, dibuixos d’infants, quadres de pintors… I la paradista també ha creat un autèntic parc infantil davant de la fruiteria. Assegura que els dissabtes moltes famílies hi venen a jugar: “La canalla s’ho passa de conya”. Afegeix que molts pares li donen les gràcies per deixar jugar els infants, i la seva resposta sempre és la mateixa: “Només faltaria, ho faig precisament perquè hi juguin”. Ha viscut al mercat gairebé tota la vida, i enyora “l’ambient i el caliu” que s’hi respirava dècades enrere.
A dues illes de La Valenciana, hi continua havent l’aparador de llibres de segona mà que hi va posar la Carme Prada, antiga fruitera del mercat. Cada llibre es ven a un euro, però no hi ha ningú darrere del taulell. Als pilars de la parada, hi ha dos cartells escrits a mà: l’un indica el preu de cada llibre (“1 euro”) i l’altre el procés per comprar-lo (“Els llibres es paguen a la fruiteria La Valenciana”).
Seguint el mateix sistema, uns metres més enllà, hi ha una parada farcida de peces de roba. Tampoc no hi ha ningú atenent, però sí que hi ha diverses indicacions que aclareixen el sistema: “No ho robeu”; “La roba es paga a la fruiteria La Valenciana”.
Botiguers multifuncions
Cada matí l’Anna és l’encarregada d’obrir el mercat. I, cada vespre, el tanquen els botiguers de la Madriles. “Hem d’obrir nosaltres perquè, si no ho fem, no ens entrarà la clientela; i hem de tancar perquè, si ho deixéssim obert, ens entrarien de nit”, explica. També s’ocupen de netejar els carrers del mercat. “Arribem on podem”, admet. És dilluns al matí i aprofita un dels moments de més calma de la setmana per repassar els racons que veu més bruts: “Ho hem de fer quan tenim estones i el diumenge. Entre setmana ja en tenim prou, de feina, a la botiga”.
De fet, el 2025 La Valenciana farà 70 anys, una efemèride que, a l’Anna, l’enorgulleix molt: “No és fàcil que una fruiteria tingui aquesta trajectòria, tenint en compte la competència que hi ha, però tenim molta sort amb els nostres clients i no ens podem queixar”. I celebra que encara ara té clients que ja compraven fruita a la seva sogra, quan regentava la botiga fa més de mig segle.
Entén que els clients són fidels perquè el producte que ofereix és bo i proper i el servei, també. Ara bé, assenyala que el que no es veu és la feina bruta, la que fan quan no tenen clients. A banda d’obrir i tancar el mercat i netejar-ne els carrers interiors, també s’han de fer càrrec dels lavabos. Els botiguers també assumeixen el manteniment del recinte. Fins i tot han de comprar (i pagar de la seva butxaca) el paper higiènic dels lavabos. I van a comprar llums fluorescents quan es fonen: “Abans en teníem de recanvi, i els havia pagat l’Ajuntament, però ara ja no en queden i no tenim més remei que comprar-los nosaltres”.
El mercat és municipal perquè l’Ajuntament és el titular de l’espai i, com a tal, paga la llum i l’aigua. Els dos establiments tenen un contracte per vendre-hi fins d’aquí a quatre anys.
El futur
L’Anna té 55 anys i té coll avall que, quan s’acabi el contracte, tant ella com el seu home es retiraran. Tenen dos fills que han encarat el seu futur professional cap a altres bandes, i a ells —als pares— sempre els ha semblat bé, malgrat que això impliqui renunciar al relleu generacional: “És una feina molt sacrificada”. El que l’Anna no té tan clar és què passarà amb el mercat, però tem el pitjor: “Si no hi queda ningú i no s’hi fa res, està condemnat a omplir-se de rates”.
En tots aquests anys, les últimes botigueres del mercat han sentit tota mena de promeses emeses des de l’exterior. Sobretot, cada quatre anys, quan venen eleccions a la ciutat. I la història els ha empès a viure les promeses amb escepticisme. L’Anna diu que “el problema no és que hi quedin dues parades, sinó que no s’hagi fet res per omplir les que han tancat”. S’ha fet un tip d’escoltar idees per revitalitzar aquests espais (sales de ball, tallers de pintura, magatzems d’entitats…), però les úniques que han acabat fructificant són les que han fet directament ells, els botiguers.
Des del cor del mercat, perceben que “hi ha molta gent que aposta pel producte de proximitat a la comarca” i que “tindrien cabuda al mercat”, però també saben que l’Ajuntament no els ofereix cap de les parades buides perquè diuen que no estan en condicions. I conviden els polítics a la reflexió: “Per què hem arribat a aquesta situació?”.
