Abans de les selfies i dels WhatsApps, anar de viatge volia dir comprar postals i enviar-les a tota la família. Les fotografies de paisatges, urbans i naturals, van començar a tenir una finalitat industrial: fabricar postals donava diners. I, si hi ha un rei de les postals, és Lucien Roisin Besnard, un francès establert a Barcelona que va tenir bon ull per al negoci i per a la fotografia. I que també va saber retratar Berga.
L’Aquí Berguedà ha buscat les postals perdudes de Berga i els ha dedicat el calendari del 2025.
Qui era Roisin
Lucien Roisin Besnard va néixer a París l’any 1884. De petit, va ingressar en un internat, on ja va estudiar fotografia i art, i va començar a desenvolupar la passió per la imatge. Va aprendre, entre d’altres, dels germans Lumiere, inventors del cinema, i de ben jove, va obrir el seu primer negoci: una galeria de fotografia al barri de Montmartre. Allà va començar a treballar en la producció de postals.
Un empresari català, Àngel Toldrà i Viazo, li va oferir un contracte de tres anys per establir-se a Barcelona i continuar, aquí, amb el negoci de les postals.
Passat aquest temps, va decidir independitzar-se i muntar el seu propi establiment, primer al passeig de Sant Joan de Barcelona, i més tard, a la Rambla de Santa Mònica, que la gent coneixia com la Casa de les Postals. D’allà, en sortien milers de postals cada any, impulsades pel negoci creixent del turisme. De Roisin, és l’invent de les postals plegades en acordió, que tan populars es van fer.
El mateix Roisin, acompanyat del seu nebot, va recórrer tota Catalunya i bona part d’Espanya fent fotografies de pobles i ciutats. A Berga, hi va ser almenys dos cops: consta una sèrie de fotografies de la Patum, de la dècada dels 20, i una col·lecció d’imatges urbanes, dels principals carrers i places de la ciutat, que són dels anys 30.
On eren les postals de Berga
El fons de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya conserva 77 imatges de Berga dins de la col·lecció de Lucien Roisin, tant reproduccions de postals com còpies en paper.
L’Arxiu Comarcal del Berguedà també disposa de 28 postals berguedanes de Roisin, dins de la col·lecció particular Plana-Aspachs-Querol, que va ser dipositada allà. Algunes van ser utilitzades com a postals, i estan escrites pel darrere i datades els anys 30.
I, finalment, Roger Cortina té una col·lecció molt àmplia, que ha anat fent amb els anys, i que inclou imatges de la Patum.
D’aquí, en surt la tria de l’Aquí Berguedà, que és la següent:
Les noves fonts del Vall
Les fonts del Vall es van inaugurar el 25 de febrer del 1930, coincidint amb la festa de l’arbre. L’any següent, ja estaven espatllades: “Si segueixen en l’estat en què es troben, val més enderrocar-les”, suplicava la revista Tagast.
Les va dissenyar l’arquitecte municipal de l’època, Emili Porta, i s’hi nota la influència del modernisme, sobretot per l’ornamentació, plena de fulles i flors.
Les fonts eren la porta d’entrada a la plaça Viladomat, separada del passeig de la Indústria, encara per urbanitzar. I eren tot un atractiu turístic en l’època en què Roisin les va retratar.
La vida de la plaça de les Fonts
Ironies del destí, aquesta postal de Roisin retrata la botiga d’un dels altres grans fabricants de postals que va tenir Berga en les primeres dècades del segle XX. Elies Sala i Lladó, fotògraf, promotor cultural, regidor republicà i fundador del Club Esport Berga, vivia a l’edifici de l’esquerra, i als baixos, hi tenia una cèlebre ferreteria. D’ell és una magnífica col·lecció de postals, amb paisatges de la Berga de l’època.
A la dreta, s’hi veu el cartell de la Fonda Sant Antoni, un hotelet que va funcionar també com a restaurant durant dècades. I, en primer terme, l’autobús de la línia Berga-Manresa, matriculat l’any 1929.
El castell, sempre camaleònic
Diuen els historiadors que probablement el Castell de Sant Ferran és el bressol de Berga. Ja el segle II abans de Crist, els cronistes romans van deixar escrites referències al Castrum Bergium, un poble íber que segurament vivia on ara hi ha el castell. I d’allà va néixer i créixer el que avui és la ciutat.
Castell medieval, fortalesa carlina… i un hotel de bodes i batejos, amb piscina i tot, durant bona part del segle XX. Roisin el va retratar poc després de subhastar-se. Hi havia un camí de terra, on ara hi ha la carretera, i l’edifici amb teulada i finestra que apareix al centre de la postal avui està enderrocat.
Qui va ser el Guiu de la font?
En l’època de Roisin, el santuari de Queralt ja era un destí de pelegrinatge. La sèrie de postals que va fer a Berga inclouen nombroses imatges de les fonts de la riera de Metge.
Aquí, hi ha la font del Guiu, amb la passarel·la i el brollador central flaquejat per dos bancs de pedra, on un home endiumenjat —amb barret i tot— s’ha parat a prendre la fresca.
La font es diu així per Esteve Guiu, un franciscà que hi pujava cada tarda a principis del segle XIX. 150 anys més tard, al poema Donar nom a una font, Ramon Vinyes sospirava per posar-li el seu: “Quin triomf de poeta, no ser res més, res més, que el nom d’una fonteta!”, va escriure en un poema.
Per què el passeig de la Indústria es diu així
Avui dia, costa una mica d’entendre per què el passeig de la Indústria es diu passeig de la Indústria. Més aviat, és una zona residencial, de passeig i, cada vegada més, de comerç.
Però, a principis del segle XX, tenia la indústria més imponent de la ciutat: la fàbrica de Cal Raventós, la que es veu a la dreta de la imatge. A l’esquerra, hi ha la fàbrica del Canal, amb la serra de Casampons, tota per urbanitzar, al fons.
L’arquitecte Roc Cot i Cot va projectar l’any 1909 un gran passeig que vertebrés tot el barri, en ple creixement, i la cirereta va ser la plaça Viladomat, d’Emili Porta, ja als anys 20.
Roisin, a la Patum de lluïment
La col·lecció de postals de Roisin inclou una sèrie de fotografies de la Patum de Lluïment, que permeten veure com era la festa ara fa cent anys.
En aquesta, els gegants nous ballen amb els vestits que van lluir des del 1908 fins al 1927. El gegant, amb barret i sense casc, i la geganta, amb un estampat de flors de dues peces, capten l’atenció de tots els patumaires, amb els més petits a la primera fila.
Al fons, la guita reposa amb el cap a la paret. I, a l’esquerra, mirant-se l’escena després d’haver fet el seu salt, hi ha els turcs i els cavallets, encara amb el casc posat.
El pont vell de Cal Rosal
En l’època de Roisin, Cal Rosal ja era la fàbrica més potent del Berguedà. La turbina es va posar en marxa el 1858, i al voltant de la fàbrica, hi va anar creixent tot un poble, cada cop més necessitat de serveis.
A la fotografia, dos homes sembla que volen pescar al Llobregat. Darrere d’ells, hi ha el pont vell, que travessa el riu. Va sobreviure a les riuades del 1982, i ara el fan servir els vianants per anar de la zona de la fàbrica al pla de l’Italià. En canvi, els cotxes passen per un altre pont, construït davant del vell. L’estructura de la fàbrica ha canviat molt, però la xemeneia es manté intacta.
Les fonts del Lledó
Construïdes fora de les muralles, en una zona d’horts, les fonts del Lledó han regat les verdures i les hortalisses de Berga durant segles i fins a l’actualitat. L’aigua que en brolla també ha servit per fer bugada: el safareig del Lledó, que encara es conserva, n’és la prova.
Però, a més, han estat una zona d’esbarjo i un atractiu turístic, a tocar del barri vell, fins al punt que totes les col·leccions de postals de Berga, inclosa la de Roisin, tenen alguna fotografia de les fonts del Lledó.
Des dels anys 80, són la porta d’entrada al gran parc urbà de 3 hectàrees que van dis-senyar Agustí Costa i Josep Maria Claret.
Les indústries de la riera de Metge
De camí a Queralt, la col·lecció de postals de Roisin recull la imatge de l’oratori o Queralt Xic, ara en plena campanya de restauració.
A la dreta, criden l’atenció dues fàbriques que van aprofitar durant dècades la força de l’aigua de la riera de Metge per fer moure les turbines.
En primer terme, hi ha la fàbrica de Cal Quico o del Franquesa, que havia estat un molí fariner abans que s’hi instal·lessin els telers. Va funcionar fins al 1937. Al fons, hi ha cal Lluís Nè, una altra antiga fàbrica tèxtil de la qual es conserva el mur de contenció i l’arcada, que encara ara es travessa.
La formosa plaça de Sant Joan
A banda i banda, dos edificis imponents marquen l’estructura de la plaça de Sant Joan: l’església, a la dreta, i el palau dels Peguera, a l’esquerra. Va ser l’edifici familiar dels Berga, i està documentat des del segle XII.
De la foto de Roisin, en destaca el gran cartell de la Unió Gremial d’industrials i comerciants, inaugurada el 1931, i a sota, més discret, el del Cafè Barcelonès, el nom oficial amb què, a l’època, es coneixia el bar de Cal Negre.
A l’esquerra, en primer terme, i sota el segell que diu “L. Roisin, fotógrafo, Barcelona”, destaca el cartell d’El Globo, mítica drogueria i botiga de queviures.
L’entrada a Berga pel camí del Roser
La capella del Roser, captada en aquesta postal de Roisin, es va construir l’any 1561, i va ser ampliada el segle XVIII. Per la guerra civil, es va enderrocar, i ara no en queda ni rastre.
En l’època de la fotografia, era una porta d’entrada a Berga, a l’encreuament del carrer del Roser amb la carretera de Sant Fruitós i la de Solsona, com ho demostra el fet que hi havia col·locat el cartell que donava la benvinguda a la ciutat.
A la dreta, treu el nas Cal Tonillo, de 1912, fet d’obra vista. És una de les joies modernistes de Berga, i que es construís allà demostra la vocació senyorial que tenia el camí del Roser.
Per vestir bé i gastar poc
La mítica botiga de roba per a la llar El Barato s’anunciava amb un gran eslògan a la façana: “Per vestir bé i gastar poc”. Era l’establiment més cridaner de la plaça de Sant Pere, que en l’època de Roisin, s’anomenava plaça de la Constitució.
Al fons, treu el nas el cartell de la ferreteria Sistach, que era on avui es troba la Dolceria Pujol. I el comerç establert competia amb la venda ambulant, com ho demostren les parades que s’organitzaven espontàniament a peu de plaça.
A l’esquerra, ja llueix l’edifici de l’Ajuntament de Berga, d’Emili Porta, del 1930.
