Clara Santamaria és propietària forestal des de fa 50 anys, a Capolat. Quan encara era una nena, el seu pare va morir, i ella i la seva mare van heretar la casa de pagès, el bestiar i el bosc. Totes dues se’n van fer càrrec i durant anys, entre les vaques i el que els donava el bosc, van viure’n. Amb els anys, però, la feina al bosc es va precaritzar i van deixar de fer la gestió forestal perquè no els sortia a compte: hi perdien diners. Ara, gairebé mig segle després, fa uns anys que la Clara ha tornat a treballar al bosc. I des d’aquesta primavera és la presidenta de Dones de Bosc, l’associació de propietàries forestals de Catalunya.
Què t’ha fet decidir per tornar a fer gestió forestal?
No és que sigui més rendible que abans. He treballat a casa tota la vida, amb les vaques, però quan era jove em vaig haver d’espavilar i buscar una alternativa, amb una feina fora de l’explotació. Ara m’he pogut prejubilar d’aquesta feina, que m’ocupava els matins, i hi ha una sèrie d’ajuts —no molts, però alguns— que almenys fan que puguis arribar a no perdre diners amb la gestió forestal. Aquest és un motiu, però l’altre és que és més que necessari fer-la.
Què ha passat al teu bosc tots aquests anys en què no s’ha fet gestió?
Doncs que s’ha envellit terriblement. És com una planta vella: si no la podes, s’acabarà morint. I per això intento afanyar-me a tallar segons quins arbres que no ajuden al terra forestal, a la vegetació, a la biodiversitat…
Quantes hectàrees de bosc tens?
En vaig heretar 225 del meu pare i, des de fa uns anys, vaig poder comprar una finca que teníem en arrendament i que fa sumar-n’hi 100 més. Per tant, unes 325.
I no has tingut mai la sensació de pensar: què faig amb aquest monstre?
No! M’agraden els reptes. I m’ho estimo. Com m’estimo jo casa meva, no s’ho estima ningú. I com jo, els de casa. Tinc un fill i una filla. I si no passa res serà la Clara, la meva filla, qui m’agafarà el relleu. De fet, ella ja m’acompanya moltíssim. En realitat, tot és posar-t’hi.
Quantes hores destines al bosc?
És molt difícil de calcular. Quan em llevo vaig a veure les vaques. Me’n vaig al bosc. Torno a donar menjar les vaques. Torno al bosc. I així fins al vespre. I cada dia, és clar.
I n’has après a base de pràctica, entenc.
Tinc l’experiència de quan m’hi vaig posar amb la meva mare. I ara intento aplicar-ho al moment actual, però m’he d’adaptar a les noves eines i maneres de fer. Fem una feina que cada cop està més mecanitzada. Fa 50 anys encara es treballava amb els animals, que eren els que arrossegaven els troncs fins al camió. Ara tot això ha canviat.
Heu creat l’associació Dones de Bosc. D’on neix?
Fa dos anys, des de la direcció general de Boscos de la Generalitat, es va fer un estudi per determinar quin percentatge de les propietats forestals eren de dones. Normalment, es parla de propietaris forestals, no de propietàries. I l’estudi va concloure que una tercera part dels boscos catalans eren propietat de dones. I si es tingués en compte la copropietat, arribaríem a la meitat. Arran d’això, es va fer una exposició, Emboscades, amb 18 dones d’arreu de Catalunya que tenien relació amb el bosc. En la inauguració d’aquesta exposició, ara fa un any, al Palau Robert de Barcelona, es van convocar totes les propietàries forestals registrades. Va ser un punt de trobada i es va decidir crear un grup motor per visibilitzar les dones en el sector. I no ho fem per anar en contra dels homes ni de ningú. Simplement per reflectir la realitat real del sector.
N’ets la presidenta. Com ha anat això?
(Riu) No ho sé, ens vam anar escollint. Sempre he defensat que la gestió dels boscos s’ha de fer i ha de poder ser rendible per si sola. Amb això he estat molt tossuda. I com que han vist que m’hi he agafat sola, a casa, han cregut que havia de ser jo. Però igual que sóc jo, podria ser qualsevol altra.
És l’única associació a Catalunya i, de fet, a l’estat.
Sí. N’hi ha alguna al nord d’Europa, però aquí cap. Ens hem constituït perquè s’han donat les circumstàncies per trobar-nos.
I potser això crea un precedent i altres zones ho fan.
De fet, en els últims dies estem molt contentes de veure que hi ha tantes persones que tenen interès en el sector i ens demanen col·laboració. I ja ens hem pogut trobar amb el conseller d’Agricultura.
I què li heu demanat?
Que doni valor a la fusta. Que promocioni construccions públiques amb fusta. O ens donen més ajuts o donen més valor a la fusta. Necessitem que intermediïn en la cadena de transformació i que els preus s’ajustin al mercat. S’està fent que la fusta tingui més rendiment, però això no repercuteix en els gestors del bosc, només en les empreses. Ens compren la fusta al mateix preu que fa 50 anys, però llavors elles [les empreses] en treuen un benefici molt més gran.
I al Berguedà el problema és el mateix que a la resta del país o és més greu?
Bastant igual, però hi ha oportunitats. Tenim una matèria primera de gran qualitat i una de les indústries més grans del país, que és la Serradora Boix. A priori, això ens hauria de facilitar moltes coses a tots.
Confies que la teva filla t’agafarà el relleu. Per tant, tot apunta a una propietària forestal més.
Sí, i confio que no trobarà els inconvenients que m’he trobat jo. He viscut en un món molt masculinitzat. Qui feia les feines forestals eren homes. Ara això ha canviat. Les dones també hi som, i molt. I l’associació pot ser un bon lloc on les joves comparteixin experiències per no caure en els paranys del passat.
