Recordo una amiga de la meva mare que, quan anàvem a veure pluja d’estels als Rasos, si algú obria un lot que feia nosa per veure les estrelles, es posava a cantar una cançó que feia alguna cosa com: “Apaga luz, Mariluz, apaga luz, que yo no puedo dormir con tanta luz. Los borrachos en el cementerio, juegan al mús.”
El passat dilluns, 28 d’abril de 2025, quan tothom feia la seva, de cop, es van apagar els llums. El primer pensament de cadascú va ser que havia caigut el diferencial del lloc on era, després que era el del bloc, després el del barri, després el de la ciutat i, finalment, el caos! Apagada general a tota la península Ibèrica: “ApagaluzMariluz, apagaluz…”
El caos perquè, una vegada més, i en aquest s. XXI que tan llestos ens creiem que som, ja ens han donat unes quantes lliçons de “modus” per demostrar-nos que, tot i tenir més carreres, més màsters, més idiomes i més títols varis, que els nostres avis i àvies, tenim menys llums i no tenim ni idea de què va la vida sense un telèfon a la mà.
Una apagada de 10 hores demostra que les converses de veu són millor que les de Whatsapp, que som humans i que només ens en sortirem si deixem de ser idiotes i tornem a ser més persones.