Pocs abans de l’esclat de la pandèmia, el Ferran Canudas va escriure l’Albert Pont per explicar-li que havia après a tocar els primers acords amb l’acordió diatònic i que potser estaria bé crear un duet, d’acordió i guitarra, per tocar en concerts de petit format. «Ho vaig dir sense cap mena de pretensió, per a espais informals i concerts de batalla», reconeix el Ferran. I l’Albert afegeix: «De seguida vam veure que nosaltres dos sols no anàvem enlloc». Van buscar un baix i un bateria: el Martí Serarols i l’Eloi Pey.
I va esclatar la pandèmia. «El primer assaig va ser amb mascareta», recorda el Martí. El cas és que la pandèmia i l’aturada de la programació cultural arreu del país els va donar temps per polir el seu repertori. Quan es van tornar a programar concerts, van estrenar-se al mercat. Primer, com un grup de versions per a la sobretaula, però a poc a poc els van anar contractant per a concerts més nocturns. «Ens hem hagut d’anar adaptant», comenta el Ferran.
Un nom improvisat
Una de les anècdotes que més recorda el grup dels seus inicis és del primer concert que van fer. Va ser a Olvan i l’organització els va demanar un nom per posar al cartell. No en tenien cap i el van haver d’improvisar.
«Ens va agafar sense haver-ne parlat. Als amics els feia molta gràcia que l’Albert, sempre que arriba a fer el cafè a Cal Negre, després de treballar, s’asseu i diu que està trinxat», recorden. Va semblar que Trinxats era una bona opció per sortir del pas: «Era un nom provisional, però ens va anar agradant i s’ha quedat així».
D’entrada —explica el Ferran— «pot semblar que som un grup de punk, de trinxar-ho tot, però la veritat és que té un altre sentit, totalment oposat, diríem». Van encarregar el logo del grup a l’Albert Escànez, i n’estant molt contents perquè el disseny reflecteix el que volen transmetre als concerts: «És una cara trista que s’obliga a riure».
El moment que marca un abans i un després pel grup
Del primer bateria, l’Eloi, en guarden un gran record: «És un molt bon bateria». El cas és que els horaris van acabar sent incompatibles amb els bolos del grup i va aterrar al grup el Miquel Escànez, entre el 2022 i el 2023. «Aleshores ja ens contractaven per coses més nocturnes i l’Albert ja va començar a proposar de fer temes propis«, expliquen. De fet, el Miquel apunta que, quan va entrar al grup, fer cançons pròpies era un objectiu molt clar i un dels al·licients que més el va atraure per fitxar pel grup.
Des de llavors, han anat cuinant cada tema a foc lent. «No teníem cap pressa. Fèiem la cançó, la posàvem al grup de WhatsApp i tothom deia què li semblava», explica l’Albert, la ment més creativa. La resta fa broma: «Ell quan fa una cançó, ja s’imagina el videoclip». De moment, n’han fet quatre, però si fos per l’Albert en tindrien totes.
El disc, una barreja de berguedanisme, surrealisme i acordió diatònic
Després d’anys de feina, aquest juny han presentat el seu primer disc. Té vuit temes. Per finançar tot el procés per fer-lo realitat, el grup fa anys que no cobra ni un cèntim dels bolos que fa: han invertit tot el que han guanyat en l’àlbum, L’últim que tanqui la porta. Els temes són una barreja de berguedanisme i catalanitat, amb pinzellades molt divertides de surrealisme i un toc diferencial en tots els temes, que és el so de l’acordió diatònic.
Les parets del vinyer, la nova oda al català
A Les parets del vinyer, el grup va agafar la història del Felip, un pagès de Prada de Conflent que va aparèixer en un capítol d’El Foraster i que es va fer viral. El seu oncle, en els últims moments a l’hospital i en veure que parlava amb el metge en català, va agafar-li la mà i li va dir: «Estic content que les parets del vinyer ressonin en català». El vinyer és el mas on viu la família del Felip.
Doncs bé, Trinxats ha agafat aquesta història per crear una oda al català. El grup s’ha presentat sempre com un ferm defensor de la llengua i reivindica en cada concert que fan «un 0% de música en espanyol». Per això, el Ferran va pensar que seria bo dedicar un tema del primer disc al català, i també hi han implicat dues entitats que treballen al país per difondre la llengua: Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua.
Les dues entitats han fet una aportació econòmica que ha servit per finançar el videoclip de la cançó, que ha fet el berguedà Marc Elias. A més, expliquen que han contactat amb el Felip, el protagonista del relat, i li han explicat la història. Els ha convidat al vinyer i confien que algun dia el podran visitar.
Llavis negres i l’emotiu videoclip enmig del foc d’un salt de plens
Amb Llavis negres, el grup s’ha endinsat a la Patum. Reflecteixen l’emoció dels dies de Corpus, a través dels ulls d’una parella que viu un salt de plens. I aquí el repte va ser fer un videoclip que, admeten, encara ara els posa la pell de gallina.
El van gravar durant la Patum de l’any passat amb la idea que aquest any sortiria el disc. Van buscar una parella que saltés de ple i van trobar el Guillem Royo i l’Alba de Miguel. «Saltaven l’últim de diumenge: per tant, només hi havia una oportunitat. Si en el moment del petó hagués fallat alguna cosa, se n’anava tot en orris», expliquen.
Van gravar plans durant tota la Patum per posar imatge a tot el que diu la lletra. Hi apareixen escenes de l’inici de Patum, dimecres al migdia, però també del passacarrers del vespre, i tot plegat acaba amb l’emotiu salt de plens dels protagonistes. Van posar-se a la plaça petita amb el Marc Elias gravant amb la càmera; els integrants del grup li feien ruedu i vetllaven per protegir la càmera i el ple, i per mirar que ningú es fiqués pel mig.
Se’n van sortir: «Va ser un salt molt fàcil». I, en gran mesura, també va ser gràcies a amics que es van oferir a fer pinya i a contribuir en la protecció de la zona on s’estava gravant. El Ferran l’ha cantat centenars de cops i també s’ha fet un fart de veure el videoclip, i assegura que encara se li posa la pell de gallina.
Altres temes i un futur il·lusionant
Les parets del vinyer i Llavis negres són els dos videoclips que, de moment, ha fet públics el grup. Després de Patum, en sortiran dos més: Funerària Ferran, també de Marc Elias, i All, de Ramon Carol (Karkon Productions). I més endavant, no descarten fer-ne altres. Al disc hi ha quatre temes més: Els ametllers, Cargolada, No val la pena i Venus.
Ara, però, el gran repte del grup és fer promoció del seu nou disc i preparar un directe potent. Tots els integrants coincideixen, això sí, que els principals objectius són uns altres: «no cremar-nos, continuar amb el bon rotllo que tenim, passar-nos-ho bé i sentir-nos ben valorats».
I, ara que el disc ha vist la llum, no poden evitar mirar enrere. L’Albert insisteix que «no hauria estat possible sense el perfil dels quatre membres del grup: hi ha parts creatives, parts més tècniques, informàtica… Cadascú té el seu rol i és fantàstic».
I també apunta que els amics han estat clau: al Marc Pujals el bategen com «el lletrista d’emergència» perquè els ha ajudat a desbloquejar lletres i a polir-ne altres. També es recorden del Marc Elias i el Ramon Carol, parlant dels videoclips. O de l’Albert Escànez quan miren el logo del grup. I quan escolten les cançons a les plataformes, pensen en el David Rosell, el productor de Brams i, ara, també el seu. Per al Ferran, «és un somni haver treballat amb ell». El Martí recorda, del Ferran, que «el primer dia de gravació estava nerviós». I ell afegeix: «Boig, és com el Messi».
Amb el disc sencer a totes les plataformes, ja frisen per la gran estrena, en un escenari somiat. Actuaran a Barraques de Patum, a la plaça Cim d’Estela, divendres a la nit, a dos quarts de 10 (21.30 h), just abans de Brams. «Si haguéssim pogut triar, probablement hauríem triat que fos així», conclouen.
