Queralt Torradeflot va néixer a Berga fa 28 anys. Hi ha viscut bona part de la seva vida, fins que va començar la universitat, i hi manté la família i els amics. Torna cada vegada que li permet la feina. Fa uns anys, ho tenia més fàcil perquè treballava a cavall de Barcelona i Vic i, més tard, només a Barcelona. Ara, però, s’ha de conformar amb tornar a casa per Nadal, a l’estiu i, amb sort, també per Setmana Santa. Aquest últim any ha viscut a Venècia i, des d’aquest estiu, la feina l’ha portat a Rapperswil-Jona, una petita ciutat suïssa, a tocar del llac de Zúric. El cas és que es dedica a una de les feines més somiades del planeta: és futbolista. I des de fa temps, portant la pilota d’una banda del camp a l’altra, descobreix cultures, noves maneres de viure i d’entendre el futbol i la vida.
Aquest any debutes a Primera Divisió Suïssa, després d’ascendir a la Serie B, la segona italiana, amb el Venècia. Què t’ha empès a canviar d’aires?
Fa poques setmanes que hi soc, però a Suïssa tot és molt professional. És una societat que ho té tot molt pautat, i això els fa diferents. Aquest any l’Eurocopa s’ha fet aquí, i crec que els ha fet veure que tenen molt potencial. A la primera divisió d’aquí hi ha grans equips com el Young Boys o el Basilea, amb estructures molt potents, i també clubs més modestos, però que es prenen les coses molt seriosament. I això és el que m’atrau: crec que és una oportunitat per viure aquest ambient, gaudir-lo, i confio que sigui un any futbolístic on pugui respirar aquesta professionalitat.
Quin és l’objectiu del Rapperswil?
És aviat per dir-ho. Està clar que volem conservar la Primera Divisió, però tot ha de seguir el seu procés. El club ha fet una aposta important per una estratègia internacional: hi soc jo, però també hi ha una noia de Portugal, una d’Anglaterra, una d’Alemanya, una de Bulgària… Penso que és positiu perquè demostra l’ambició del club de voler créixer. Sabem que hi ha clubs molt competitius, però creiem que hi podem dir la nostra.
I t’hi veus més d’una temporada?
És una pregunta que mai no sé contestar perquè m’agrada anar dia a dia. A Itàlia, per exemple, estava molt contenta, però va sortir aquesta oportunitat, i al final crec que és una cosa que notes en l’energia. De moment, soc aquí i m’hi sento molt bé.
I d’Itàlia, què me’n dius? Va ser el projecte que, ara fa un any, et va empènyer a sortir de Catalunya.
Per a mi, Itàlia és futbol. Vas per tot arreu i sempre sents gent parlant de futbol, de calcio, perquè és la manera que tenen de viure’l. Crec que Itàlia ha canviat la meva manera d’entendre el futbol. Sempre he tingut dins meu la part competitiva, però mai no l’havia entès com una forma de poder conèixer gent, de poder descobrir cultures, maneres de pensar… A banda, vaig tenir la sort de ser en un equip que volia molt la pilota, com m’agrada a mi, i vaig gaudir molt.
Anem als orígens. Vas començar jugant a futbol a l’escola, a la Valldan, i un dia decideixes que vols federar-te i arribes al Berga.
En aquell moment ja hi havia noies que jugàvem a futbol, però no hi havia tantes opcions d’equips femenins; i fins a infantils, vaig jugar amb els nois. I la veritat és que sempre em vaig sentir molt còmoda amb els meus companys. Recordo que, a vegades, anaves a camps on senties comentaris desagradables, perquè érem en una altra època, però mai em vaig sentir cohibida. Després vaig fitxar pel Barça i hi vaig estar quatre anys, tres a juvenil i un al filial, ja en equips femenins.
I continuaves vivint a Berga?
Sí, no era fàcil perquè feia moltes hores de cotxe. Ho feia com podia: estudiant al cotxe, llevant-me molt d’hora si l’endemà tenia exàmens… Era l’època d’ESO i batxillerat, que no és senzilla, però al final volia estudiar i també volia jugar a futbol, i si tens clar què vols trobes la manera de compaginar-ho. Però, és clar, va ser molt sacrificat, no només per a mi, sinó per a tota la família i és una cosa que sempre els he agraït.
Com a sènior, vas passar pel Vic i l’Europa, abans d’anar a Itàlia. I sempre ho has compaginat amb els estudis.
Sí. Vaig fer Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, un màster de gestió esportiva i d’empresa i ara estic fent un màster online de negocis. Sempre he tingut clar que cal projectar la carrera després del futbol.
Perquè, ara, a Suïssa, pots viure’n, del futbol, entenc.
Sí, ara sí. I mai no ho havia vist com una opció fins que vaig anar a Itàlia. El futbol femení és en un punt en què, en molts països, és possible viure’n.
I ara que vius fora, ha canviat la manera com veus casa?
Sí. No puc venir tan sovint com abans i, quan ets fora, valores molt més les coses i la gent que tens a casa.
Ho enyores?
Hi ha moments per tot. Els inicis són il·lusionants i tot és meravellós, però també hi ha etapes dures en què trobes a faltar els teus. Això sí, noto que, tot i ser lluny de casa, tinc els meus a prop. No sé què passarà demà, si tornaré o aniré a un altre lloc, però sempre vull donar el màxim allà on soc i pensar en l’avui.
Fa uns mesos vas tornar, per segona vegada, a la selecció catalana. Com vius aquestes convocatòries?
És jugar amb persones que sempre he admirat. Comparteixes espai amb jugadores com la Vicky Losada o la Marta Torrejón, que han jugat on han jugat i que sempre he admirat, però també veus el potencial de les joves. Veig la Judit [Pujols] i altres noies de 20, 21 anys, que han estat o estan en dinàmica Barça i veus que hi ha un potencial brutal. I que, al final, anar a la selecció és representar el meu país, sentir els colors, i retrobar-te amb jugadores de casa. És una forma bonica de trencar la rutina i de palpar que, malgrat la distància, el futbol ens uneix.
