La gent gran són la memòria no escrita dels pobles. Són testimonis dels hàbits i les rutines d’un passat cada cop més llunyà, però en molts casos s’esforcen a ser present i a implicar-se al màxim en la vida al poble. A Puig-reig, aquestes primeres línies defineixen perfectament el tarannà i la manera de ser de la Francisqueta Dolla, una dona potentíssima, un pou de saviesa i vitalitat, amb un gran sentit de l’humor, una rialla contagiosa i, sobretot, una gran estima pel poble i les seves tradicions.
Vas néixer el 36, l’any de l’esclat de la Guerra Civil. Què en recordes?
De la guerra, poca cosa. Era molt petita. Sí que recordo que els primers anys d’escola encara anàvem tots junts, nens i nenes. Després ens van separar. També tinc la imatge de veure molts soldats a Puig-reig i que a les dones ens feien estar a casa, amb les finestres abaixades i sense fer soroll perquè no sabessin que hi érem.
Ha canviat molt Puig-reig des d’aleshores.
Mare de Déu, i tant! Jo ho veig molt a les cases. Abans no n’hi havia tantes. En recordo molt una que hi havia davant l’ajuntament, que venien fruita i tenia l’escala per fora. I com aquesta, moltes altres. Ara no hi són, però n’hi ha moltes més de noves. La vida era molt diferent: havíem d’anar a rentar la roba a la riera!
Devia ser molt cansat, tot plegat.
Sí, però ara tot això ha anat passant. Ara tot és més còmode, però ningú s’atrapa la feina. La gent va més atrafegada que abans.
Amb quants anys vas deixar l’escola?
Ui, llavors amb 14 ja te n’anaves a treballar. Jo vaig començar a la fàbrica, a Viladomiu Nou. Em llevava a les 5 i m’hi passava tot el matí. A la tarda, les dones anàvem al que en deien Escuela del Hogar, a Cal Pons, fins als 18 anys. Allà t’ensenyaven a cosir, a cuinar, a planxar, a servir la taula… Però la veritat és que jo vaig treballar a molts llocs fins que em vaig casar.
On més?
Vaig fer de carnissera a Cal Pons. Els diumenges havia fet de peixatera a Puig-reig. Recordo que la peixatera sortia un cop per setmana al carrer, tocava la trompeta i deia: “Sardina fresca! Encara belluga!”. I llavors jo diumenge l’ajudava perquè anaven a vendre a les colònies. Com que era un trasto i m’agradava remenar-ho tot, em va ensenyar a tallar el lluç. I també havia portat la llet a les cases de Cal Pons.
I així fins que et vas casar.
Sí, després ja hi havia feina a casa. I en poc temps vaig tenir els meus tres fills. Cada cop hi havia més gent a casa!
I fora de casa, sempre t’ha agradat implicar-te en les festes del poble, oi?
Bé, jo me les trio, les festes! M’agraden les que són a l’aire lliure. A mi anar-me a tancar els llocs no m’agrada gaire. Però tot el que és obert m’encanta: les sardanes, els acordions, el carnaval, La Corrida, els templers… i les bicicletes!
Les bicicletes?
Sí, fins als 80 anys hi vaig anar. Al meu home també li agradava. Ens hi vam agafar de petites, amb la del pare, que ens la deixava amb la condició que no li espatlléssim. Ens ho deia perquè anéssim alerta, però ell ja sabia que no li faríem res, eh? (Riu)
I el carnaval, què?
Ui! M’encanta disfressar-me. I els barrets! De fet, em vaig casar amb barret. Per carnaval sempre ens disfressem amb la meva neboda i anem a totes les botigues del poble. La gent ja ens hi espera per fer-se fotos amb nosaltres. Un cop ens vam disfressar de gitanes, ben tapades i guarnides, i ho vam fer tan bé que la gent s’ho va creure, no ens coneixien i no ens volien deixar entrar a les botigues. (Riu molt)
Parlem de la Corrida també. Aquest any t’han fet banderera!
Calla, calla! Que bé m’ho vaig passar! I això que al principi no volia.
No volies?
Oh, fa 20 anys que ja m’ho havien demanat. I dues vegades!
I per què els vas dir que no?
Perquè era massa vella! (Riu)
I com és que aquest any t’has decidit?
Perquè vaig pensar que si m’ho havien demanat tres cops, és que ho havia de fer. Però em vaig preparar molt. Vaig provar de seure una hora a la cadira per veure si aguantava, i la veritat és que el dia de la veritat ho vaig superar. Només vaig acabar amb mal als braços.
També participes a la festa dels templers.
Sí, amb la meva germana fa uns anys que hi anem i ens disfressem. Ens fa molta gràcia, riem molt. Ara, només hi anem a fer el teatre, eh? A menjar no ens hi hem quedat cap any. Hi ha molta gent que només va als llocs perquè els donin cosa. Nosaltres no: anem allà on ens agrada participar, però no volem res a canvi. Som així perquè sempre hem estat així.
Aquest mes faràs 90 anys. Com és el teu dia a dia ara?
Doncs ben senzill. Cada dia a les 9 del matí surto a comprar. Al migdia dino a casa i a la tarda, amb la meva germana, sortim sempre a caminar. I sempre fem la mateixa volta. Al vespre, a casa, m’agrada passar una estona mirant la tele: Tele Berga, Tele Puig-reig i el Pasapalabra. No necessito gaire res més.
I com veus el poble?
He viscut sempre a Puig-reig perquè sempre m’ha agradat molt viure-hi. Encara ara tinc aquest pensament. Però és cert que, com més gran et fas, més has d’estar alerta quan vas pel carrer. Perquè, com a tot arreu, hi ha gent dolenta que, si et despistes, et roba.
