Allà als «40 pilans» hi ha uns morts de fa quinze anys. Són unes estructures de formigó abandonades saludant a l’entrada sud de Berga, la més utilitzada de totes. És un símbol gris d’una època fosca per a tots. Són obres deixades durant la gran sotragada del 2008, per la febre del totxo i els anys que van venir després. La febre sempre és símptoma d’una malaltia oculta… fins que surt.
Tant a la vista dels locals com dels visitants, sempre m’han semblat la constatació de pertànyer a un lloc on hi ha tantes coses per fer i, en aquest cas, per culminar. I sense comptar les que ni tan sols han començat.
Hi ha 57 habitatges a mig fer i ara s’ha anunciat a Firhàbitat, la fira de la construcció de l’ACEB a Avià, que a finals del 2027 n’hi haurà 16 d’acabats. Si es fa efectiu, seria l’obra més important a la ciutat en més d’un decenni. El marc és l’habitual: un anunci cridaner i una data al calendari. Queda allò de Josep Pla veient Nova York («això qui ho paga?») i allò altre de «qui atorgarà les llicències d’obres?».
Arribar a casa (o de visita) i albirar un barri nou, amb persones vivint-hi i nens jugant, és una visió sempre enyorada, en lloc d’entrar per allà amb una mostra evident del significat d’una crisi: quan no mor el vell i el nou no neix.