Josep Esquerra és història viva de la coral al Berguedà. Va ser el director de la coral Santa Maria d’Avià en la seva època de major esplendor, durant gairebé dues dècades, fins a finals dels anys 90. La feina el va obligar a desvincular-se’n a finals del segle passat, però ara -mentre la coral celebra els seus 40 anys– Esquerra recorda els orígens i l’etapa daurada d’una entitat que va viatjar per tot Europa.
Una coral a Avià, a finals dels 70. Per què?
Ja feia anys que el cant enganxava al poble. La gent feia caramelles un cop a l’any i un grupet va demanar d’assajar tot l’any. Es va intentar i, amb ganes es va aconseguir.
Suposo que la fi de la dictadura també hi va tenir alguna cosa a veure…
Totalment. La gent va patir molts anys de repressió durant la dictadura i, com moltes altres entitats culturals, la coral va néixer perquè la gent tenia ganes d’expressar-se. Era una manera de fer poble dins i fora del poble.
Fins i tot per Europa.
Sí, però això va arribar al cap d’uns anys. Al principi vam haver de formar el grup, que ja va costar.
Per què?
Calia engrescar el jovent. Els havíem d’estimular-los, i això passava per organitzar activitats més enllà del cant, com ara les excursions. Vam començar amb intercanvis a Espanya, però amb els anys se’ns va fer petit i vam trobar-hi el gust a Europa.
Hi anàveu sovint?
Cada estiu! Era un premi a la feina feta tot l’any. Fèiem moltes actuacions i ens guardàvem els diners perquè a l’estiu ja sabíem que marxaríem de viatge.
Què en recordes d’aquests viatges?
També ens servien per fer idiomes… i amics! Fins i tot dues noies d’una coral de la República Txeca es va decidir de venir a viure a Avià per ensenyar anglès a la canalla. Una d’elles va fer la coral infantil i tot!
Caram! Tots aquests viatges eren intercanvis amb altres corals europees?
La majoria.
I costava convèncer-les perquè visitessin Avià?
Mai. El contrari. Totes en guardaven tan bon record que volien tornar.
I això?
Pel tracte. Avià té punts diferencials que no trobes enlloc més. Un d’ells, per molt que costi d’entendre, és el menjar i tenir una persona entregada com el Lluís, el cuiner del poble. Del menjar d’Avià se’n parlava a tot arreu! Pots parlar amb qualsevol entitat d’Avià i totes et diran el mateix: el Lluís ha estat una persona clau pel poble.
L’empenta del poble.
És això. I com el Lluís te’n podria dir molts altres. Per exemple, em ve el cap el fuster, el Ramon Pagerols, passant-se hores arreglant el local perquè poguéssim assajar en condicions. Ah, i si a algú li hem d’estar agraïts des de la coral és al senyor Francisco i la Neus Ballarà.
Qui són?
Els dos artífex que a finals dels 70 nasquessin entitats culturals com la coral o el teatre d’Avià. La gent havia mamat cultura des de feia molts anys al poble, gràcies a aquestes dues persones, que eren mestres de l’escola. Hi havia tradició cultural i això ho va posar tot molt més fàcil.
No té el múscul humà que tenia els primers anys, però la coral sobreviu. A què ho associes?
A les ganes i la il·lusió. Això és una cosa que ja hi era al principi i que no dubto que encara hi és, amb els que hi ha ara.
Potser el repte, com en la majoria de corals, és atraure més jovent. En el seu moment es va aconseguir. Com es fa?
No és fàcil, però no s’ha de veure com un problema, sinó com un repte. Si ve un jove, no li costarà portar-ne un altre, i així successivament. Anys enrere van anar bé els viatges. Ara potser és una altra història. O no. Qui sap. El que està clar és que els joves estimulen els veterans, això sempre passa. Passava abans i passaria ara.
