Amb només 18 anys, el berguedà Eudald Feliu s’ha convertit en una cara mediàtica arreu del país. Tot just fa uns mesos que ha començat a estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona amb la idea de convertir-se en periodista d’aquí a uns anys, però el ressò televisiu li ha arribat, abans del previst, per una altra via: la del teatre.
L’Eudald ha aconseguit un paper a la companyia teatral La Puntual, formada a través del programa que TV3 va emetre fa uns mesos amb el mateix nom. El jove berguedà farà de Ramonet, a L’auca del senyor Esteve. L’esperen més d’una vintena de funcions arreu del país i una, aquest gener, serà al Teatre Municipal de Berga.
Amb la selectivitat a la cantonada i amb el periodisme entre cella i cella, decideixes presentar-te en un concurs de teatre a la tele. Per què?
És una història xula. Jo no m’hi anava a presentar. Estava a segon de Batxillerat i en plena setmana d’exàmens. Recordo que el meu pare em va venir a buscar a anglès i em va dir: has enviat ja el vídeo? Li vaig dir que no, que no em presentava. I em va insistir que ho fes, que amb aquestes coses mai se sap.
I ho vas fer.
Sí. L’últim dia! I al cap d’un parell de setmanes em truquen i em diuen que els he agradat i que em volen veure presencialment.
Imagino que t’agafa per sorpresa.
I tant! Això fa que hagi de baixar dos dies a Tàrrega, als càstings, i allà, el segon dia, em diuen que passo directe al laboratori, la fase final en què quatre persones competeixen per un sol paper. Podien dir-me que sí, que no o deixar-me en dubte. I a mi em van dir que sí. No m’ho creia.
Per què?
Perquè penso que vaig fer un mal segon càsting. Va ser una mica caòtic, vaig tenir poc temps per preparar-m’ho i no n’estava gens orgullós, de com havia anat. Va ser bastant tens, però els devia agradar alguna cosa que vaig fer. M’esperava anar fora i vaig entrar directe.
Quin perfil de persones t’hi vas trobar allà?
Doncs molta gent que estudiava teatre per dedicar-s’hi. Hi havia molta gent i molt bona, amb un nivell altíssim.
I tu, t’hi vols dedicar?
Tinc un dilema molt gran. Sempre he vist el teatre com a hobby i el periodisme, com a vocació. Des de petit tinc clar que vull ser periodista. Però a la vegada el teatre em tiba molt. Tinc dos amors i costa decidir-se. Però penso que, el teatre, no l’avorriré mai. En canvi, la comunicació necessita una carrera i invertir-hi temps. I ja que tenim les dues opcions, penso que és el moment d’entomar la branca que necessita temps i ganes de fer-ho. El teatre penso que sempre el podré fer, si ho vull.
Des de petit tinc clar que vull ser periodista, però a la vegada el teatre em tiba molt. Són dos amors i costa decidir-se, però el teatre no l’avorriré mai.
On et veus treballant?
M’agrada molt la ràdio. Des de petit. Veus un nen de 10 anys escoltant la ràdio? Doncs aquest era jo.
Tot just comences a estudiar-ho, però creus que haver fet teatre t’ajuda quan et poses davant un micròfon?
El teatre —a mi i a tothom que n’hagi fet alguna vegada— ajuda en qualsevol branca de la vida. El teatre és posar-te davant de gent i explicar-los coses, i tu entendre històries que no són teves, però que has de defensar com si fossin teves. La comunicació i l’empatia les treballes molt en el teatre i són essencials per a qualsevol cosa a la vida. Molts professors ho destaquen, ara, a la universitat: la facilitat de comunicació de la gent que fa teatre, que ja venen amb un rodatge que ajuda molt.
Tornem a La Puntual, has notat el ressò?
El fet de sortir a TV3 fa que, de cop, t’estigui veient moltíssima gent, però la veritat és que és molt bonic que la gent et pari pel carrer. Te’n sents molt orgullós.
I a Berga, què?
El teatre està ple pel dia que venim a fer l’obra. No sé si l’he vist mai tan ple. Això demostra que la gent té ganes de venir a veure el que faig, i me’n fa estar molt satisfet.
Aquest Nadal has fet de Satan als Pastorets de Berga i també has presentat la cavalcada de la ciutat a la tele. Se t’han obert portes arran de sortir a La Puntual?
De coses, n’he fet sempre. Arran de La Puntual, la gent et va seguint més perquè et coneix i va veient totes les coses que fas. Ara, de cop, sembla que comenci a fer de tot, però ja fa temps que intento fer-ho, des de molt abans del programa.
El teatre ajuda en qualsevol branca de la vida. La comunicació i l’empatia són essencials en tot.
Parles amb la gent amb qui vas coincidir a la tele?
Sí, tenim un grup de WhatsApp, els 44 del laboratori. T’adones de l’afició i de com està d’arrelat el teatre al nostre país. No hi ha dia que algú no enviï alguna cosa que està estrenant.
Quan passa des del rodatge fins que surts a la televisió?
Molt! L’estrena de l’obra la vam fer el juliol, a Sabadell, i fins al setembre no van emetre el primer programa.
Per tant, tot l’estiu callat.
Sí, sí. Vam firmar un contracte de confidencialitat: fins que no sortís per la televisió no podia dir ni mu.
Et va costar?
Molt, moltíssim.
I els de casa ho sabien?
Sí, els de casa sí. De fet, jo encara no tinc carnet de cotxe i en sis setmanes vam haver de treure una obra de teatre. Va ser molt intens, assajàvem de dilluns a dissabte i algun diumenge, de 16 a 21 h, a Sabadell. Acabava tan tard que ja no hi havia busos per tornar a Berga i m’havia de baixar a buscar el meu pare.
I ara arriba la gira.
Sí! Tenim més de 20 actuacions fins al juny.
I Berga és la tercera. La preferies més endavant?
Segur que si hagués estat més endavant hi hauríem arribat tots amb més rodatge i no hi hauria tants nervis. Però és, sens dubte, la funció que més il·lusió em fa. Jugues a casa i amb la platea plena. Segur que serà fantàstic.
