Ha mort als 90 anys Joan Casals, l’avi del Barça. De Guardiola de tota la vida, el seu rostre es va popularitzar l’any 1984, quan va decidir anar a veure el seu Barça al trofeu Joan Gamper amb un mallot del Barça i una barretina. Acabava de fer els 50 anys, però ja tenia la barba blanca i la seva indumentària va encarnar la de l’avi del Barça, un ninot que Valentí Castanys havia creat a mitjans dels anys 20.
En veure’l, molts culers es volien fer fotos amb ell, i ell no entenia res. Però va acabar decidint que, davant la fal·lera dels aficionats, ell a partir de llavors havia d’anar a veure els partits vestit d’aquella manera. El cas és que en aquell moment, només podia anar al camp quan l’equip jugava entre setmana: els dissabtes i els diumenges havia de ser al peu del canó a El Recó de l’Avi, el restaurant que tenia -i encara serveix- a Guardiola.
Amb el pas dels anys, la figura de l’avi del Barça va anar guanyant popularitat. Totes les penyes el volien als seus actes. Fins al punt que una, a Benissa (Alacant), va decidir posar-se el nom d’Avi Joan Casals. Ell mateix va anar a inaugurar-la i van celebrar el vintè aniversari. «Vaig aprofitar que era a Benidorm, en un viatge de jubilats de Guardiola, per reunir-me amb ells. Ens vam fer amics i hem continuat en contacte fins que, fa poc, em van fer saber que havien decidit posar el meu nom a la penya», explicava el Joan, orgullós, en el número que l’Aquí Berguedà va dedicar-li, l’octubre del 2014, fa gairebé 10 anys. Per cert que ell va acabar sent president de la Penya Blaugrana de Guardiola.
Fa anys, el Barça va decidir nomenar-lo representant del club i li va acabar donant el títol oficial d’avi del Barça. Això va servir per concedir-li una petita subvenció per als viatges i també els serveis d’un acompanyant, l’avianès Ramon Burniol, que, a més, li organitzava l’agenda.
De Guardiola, des de sempre
El Joan va néixer a Guardiola de Berguedà, a la casa del seu avi, que aleshores era un cafè amb piano de manubri, on es feia ball els diumenges i projeccions de cinema mut. Allà va créixer fent de pagès, de fabricant i repartidor de sifons i, més tard, d’empresari tèxtil. Fins que, el 1974, va decidir obrir el restaurant que ara ja regenten els seus tres fills, la Montserrat, la Carme i el Joan. Totalment reconstruït el 2004, el negoci és ara un restaurant i alhora un hostal amb habitacions que porta el nom de la casa, Cal Duaner.
