En els meus records d’infantesa hi ha un color taronja viu, combinat amb un rosa i un blau i aquella mirada de sempre. Així tinc jo la Geganta Vella al cap, eterna i elegant. Aquella que la meva iaia m’explicava que, una vegada, feia molts anys els ratolins li havien fet un niu a la pitrera.
Aquesta història dels ratolins i la Geganta em feia petar de riure i les històries de l’Emília em xopaven de Patum i, sobretot, de veïnatge. La proposta que fa el Jordi Rafart sobre els nous vestits dels Gegants de La Patum es remet als nostres avis, als seus, als meus, als teus.
Els Gegants, de fet, són els avis de tots els infants berguedans i, a més, aquests són immortals, però sé que el Jordi es refereix també als avis i àvies que ens han acompanyat en el creixement i que, els que ja hem arribat a la quarantena, enyorem vivament cada dia.
Aquells qui ens van transmetre l’amor i la tradició, les arrels i el respecte. Que donaven la mà quan tot era fosc i que, amb el mateix somriure que els nostres gegants, ens van portar alegres pel barri bell, parant a cada passa, xerrant amb l’un i l’altre. Així que sí, els Gegants de La Patum estrenaran vestits i sé que seran magnífics. Com ho és el record pels nostres pretèrits.
