Alba Xandri és una pionera del ciclisme femení al Berguedà. Va agafar una bicicleta de carretera per primera vegada quan tot just havia entrat a la universitat i ara ja té 46 anys. Per tant, en fa gairebé 30 que gaudeix del ciclisme.
Recorda que, quan va començar, eren quatre les dones que pedalaven. Però l’esport sempre l’ha atret i s’hi va arribar a dedicar, competint. Va viure dos anys a Galícia i va començar a fer triatlons. I al cap d’uns anys, ja a Catalunya, va competir en ciclisme de carretera. Però no ho ha tingut gens fàcil per fer-se lloc en un esport que ara s’ha començat a obrir, però que tradicionalment ha estat fet i pensat perquè hi brillin els homes.
T’has format en Traducció i Interpretació, i ara ets mestra. Però, si haguessis pogut, t’hauria agradat dedicar-te exclusivament a l’esport?
Sí, és clar. De fet, hi va haver uns anys que treballava a l’escola Sant Martí, a Puig-reig, i recordo que m’ho posaven molt fàcil per compaginar-ho. Però mai no podràs arribar al teu màxim nivell si no tens el descans suficient i no pots entrenar les hores que toquen sense fer de la teva vida un tetris.
I ara una dona pot arribar a viure’n, del ciclisme?
Està canviant, però no hem de tirar coets. Hi ha moltes noies que han competit internacionalment i no s’hi han pogut dedicar perquè no hi havia els recursos per fer-ho. Un club no pagava a les seves noies ciclistes, però en canvi a un noi, sí. El món ciclista, conceptualment, s’ha creat per als homes, i les dones sempre hem estat invisibles i estereotipades. Hem hagut de lluitar a contracorrent per fer-nos-hi lloc. Ara s’estan començant a fer equips semiprofessionals —no en vull dir professionals perquè els sous deixen molt a desitjar—, però la societat se’n va adonant.
Tu vas poder dedicar-t’hi un any i mig.
Vaig tenir sort a través d’uns quants patrocinadors, però vaig acabar havent de tornar a treballar.
I quines diferències vas trobar en competició?
Recordo un campionat de Catalunya que no sabien on posar-nos, ni quants quilòmetres havíem de fer. O un campionat de Catalunya de contrarellotge que vaig pujar al podi i no ens van donar res. És que ni un ram de flors! I això era el 2011 o el 2012, no fa tant. O en una crono que l’home que guanyava podia anar amb un Ferrari a donar voltes a Montmeló i a la dona li donaven una panera. M’he arribat a plantar i no anar a curses per no tornar a viure coses així. Ara això ha canviat, però encara hi ha molt a millorar.
I què ha fet que canviï?
Les institucions hi han posat més diners i han vist que calia aquesta paritat. Els mitjans de comunicació, per normativa o per sentit comú, han anat donant espai a la dona i això fa que també veiem referents del ciclisme femení a la tele. I el màrqueting: ara hi ha marques per a dones. Quan competia, no: si els pantalons t’anaven grans, t’hi havies de fer un plec.
Les dones hem hagut de lluitar a contracorrent per fer-nos un lloc en el món del ciclisme. Està canviant, però no estem per tirar coets.
Des que vas començar, no has deixat mai de pedalar.
Per mi la bici és un modus vivendi. M’agrada molt i, encara que no competeixi, surto a pedalar perquè m’agrada descobrir llocs fent-ho. Caminar és massa lent, necessito més inputs, i el cotxe és massa ràpid. Quan pedalo no penso en res, gaudeixo del paisatge, i mai no vaig amb música.
També viatges pedalant. D’on surt això?
El 2014 decideixo que no vull competir més i amb la meva parella, el Ricard Calmet, tenim l’oportunitat d’agafar una excedència i anar a pedalar pel món. D’aquí en surt un viatge de 55.000 quilòmetres, en 3 anys i per 42 països. Ho vam fer amb les típiques alforges, tot era molt més voluminós. Però, quan hi vam tornar, va sorgir el bikepacking i van sortir productes molt més còmodes per fer-ho. Es va posar de moda.
I des de llavors, ho heu anat fent?
Sí, sempre que tenim vacances.
Per què? Què us aporta?
Quan vaig començar, volia veure molts llocs. Ara el que m’aporta és poder-me ficar en llocs que, en cotxe, potser no veuria mai. La bicicleta és com un trenca-gels i molts cops et permet entrar a la cuina d’una família. A mi això m’encanta. Soc una persona molt curiosa, m’agrada interactuar amb la gent, conèixer món i saber com viu la gent en altres zones.
La bicicleta és com un trenca-gels i molts cops et permet entrar a la cuina d’una família.
I d’aquests viatges, en surt un llibre i documentals.
Sí, dels tres anys en bicicleta en va sortir La màgia dels pedals, que és un llibre de vivències. I, de cada viatge que fem, el Ricard grava i edita, i en surten documentals. L’últim va ser a l’Altai.
Tornem al Berguedà. S’està gestionant bé el ciclisme?
S’està començant a fer bé. Som a l’inici. Tinc amics estrangers que han vingut i han dit que això és com un petit Colorado. Jo hi afegeixo que el clima és molt millor perquè aquí podem pedalar a l’hivern. Però ens ho hem de creure. I cal que hi hagi inclusió, no només de dones, sinó també de més edats.
I com es pot fer aquesta inclusió?
Doncs des de les institucions. Si es creen portaveus, que no sempre siguin masculins i dels 25 als 35 anys. Que hi hagi també gent més experta, que s’interpel·li més sectors i que hi hagi més dones.
Com t’imagines l’Alba del futur?
Espero que pedalant i coneixent món. Però soc molt conscient que tot depèn de la salut i, com a la vida, sempre hi ha d’haver un pla B. Si arriba el moment que no puc pedalar, m’hauré de reinventar.
I al Berguedà, com t’agrada imaginar-lo?
M’agradaria que no esdevingués Girona. Però sí que m’agradaria que fos un territori ciclista, no tant per a la gent de fora, sinó per als que hi vivim. Que si anem a la feina a Berga en bici, no sentim cada dia que un cotxe ens ha d’atropellar. I per això cal adaptar el territori ciclísticament.
