Amb l’experiència viscuda a Cal Bassacs, arran mateix del Llobregat, un dels meus dos avis sentenciava sovint: “L’aigua té memòria i sempre torna al seu lloc”. Ara ha retornat per garantir-nos la del present i poc més.
El pantà de la Baells arribava a un pic del 97% dels 109,5 hm³ de la seva capacitat quan les comportes van començar a desaiguar. Dels xaragalls ressecs de la part alta, a on cap rierol o torrent brollava, hem passat a la remor estrident de l’excés escolant-se per la base del pantà. Surt blanca i fa lleuger tornassol. Les baranes de la presa vibren nervioses al tacte humà per la potència de l’expulsió.
I de sobte, després de les pluges, arriba el sol amb quasi tots els verds lluminosos dels conreus. M’encurioseix contrastar com aquí de l’excés se’n pot arribar a tenir un cert control. En canvi, la manca deixa sempre als humans abandonats i sense eines al bell mig de la grogor de la secada.
I vist aquell aiguat valencià mal dut ara tot són alertes fins i tot a la nostra obra hidràulica cinquantenària. A les riberes la verdor de la vida empeny la natura escanyada durant els darrers anys més enllà de la saturació. Dels records dels ancians als avisos als fills: “Mai més el tornarem a veure ple”. Sort que ara res és cert: ni rebentarà algun dia ni es buidarà del tot sense remei.