Frankfurt Berga

La Custòdia

“El nombre d’ingressats és el reflex de la societat, però el nombre d’altes no”

“El nombre d’ingressats és el reflex de la societat, però el nombre d’altes no”

7 de cada 10 llits de l’hospital ja estan ocupats. Si a mig octubre hi havia cinc ingressats per Covid-19, ara n’hi ha 30. Les residències ho tornen a patir. Si al març el focus d’atenció eren Bagà i les Germanetes, ara és Puig-reig i la Sant Bernabé. On no hi ha massa canvis és al teixit econòmic: els que patien aleshores també pateixen ara. El camí ple de rocs és el mateix. I no hi ha dreceres. I, a aquestes alçades, l’única cosa que pot canviar el futur és l’actitud de qui camina per sobre els rocs.

“L’hospital és el reflex del que passa fora”, diuen els entesos. Posem-ho així, entre cometes. El nombre d’ingressats és el reflex de la societat, però el nombre d’altes no. Perquè les altes estan salvant l’hospital del col·lapse. I això no és culpa ni mèrit dels de fora, sinó dels que treballen dins.

En una entrevista a la revista Aquí del mes de juny (la primera després de la primera onada), l’anestesiòloga de l’hospital Andrea Corominas llançava un repte al món sanitari: “No pot ser que el pacient no pugui morir agafat de la mà dels seus”. I afegia que “l’últim adeu del pacient no pot ser per a mi, perquè no me l’he guanyat”.

La primera línia s’ha espavilat. Si més no, ho intenta. En aquesta segona onada, es permetrà l’entrada a l’hospital dels familiars de pacients que s’estiguin morint. Es podran acomiadar del pacient i, sobretot, evitaran la mort en solitud. Aquesta roca -una de les moltes que hi ha al camí- ja s’està esquivant.

A finals de març, ja hi havia una trentena de professionals de l’hospital contagiats, aïllats a casa. Ara, després de dues setmanes de revifada del virus, només hi ha dos treballadors aïllats per haver estat en contacte estret amb positius. La roca de la seguretat del personal també s’està esquivant, tot i que això el món sanitari ja ho va començar a aprendre a l’abril.

També han millorat els tractaments. Almenys això demostren les dades. Aquesta última setmana s’han donat 14 altes. Només en una setmana. Al març, van fer falta quinze dies per donar-ne 12. Una altra roca que ens disposem a deixar enrere.

Les entrebancades

Però i fora dels centres sanitaris? Com és possible que a l’hospital s’aprengui tant dels problemes, i fora ens haguem tornat a quedar sense cultura, sense esport, semi-tancats a casa i amb mig teixit econòmic agonitzant?

El primer motiu, innegable, és que com a societat ens hem relaxat. El rebrot ha tardat un mes a arribar a les residències, però ha arribat. Primer el focus era la gent jove, però els avis l’han anat sentint cada vegada més a prop, fins que l’han tingut al clatell. I del clatell als pulmons hi ha mig esternut.

Aquest esternut és devastador per a molts des del punt de vista emocional, però pot acabar sent letal per a uns altres des del punt de vista econòmic. Els negocis tornen a patir i els balanços desemmascaren qui ha treballat per evitar-ho i qui s’ha quedat a mig camí, encallat en alguna roca.

Puig-reig haurà tret 200.000 euros en ajudes al teixit econòmic a finals d’any. És una burrada, tenint en compte que són 4.000 habitants. Ha rescatat més diners que Berga, sense anar més lluny. Fins i tot que Gironella, que també va ser dels primers a mobilitzar-se. Però això no és una competició i, si ho fos, els perdedors serien, sens dubte, els que tanquen i queden amb el cul a l’aire.

Els ajuts comarcals van tard. Sí, la pandèmia va per llarg, però també ve de lluny. Perquè fins el juliol es va estar debatent la manera d’articular-los. Des d’aleshores es va ajornar tot fins a la tardor. I ara, a finals d’octubre, tot just s’ha plantejat la fórmula, que casualment és força calcada a la proposada fa quatre mesos pel teixit econòmic.

I, a aquestes alçades, l’única cosa que algunes administracions haurien d’haver après és que els negocis no revifen a base de discussions polítiques, sinó gràcies a l’agilitat. I, encara i així, a vegades amb agilitat no n’hi ha prou.

Però en aquest escenari de crisi novament emergent, alguns encara s’aturen sota un arbre, a la vora del camí ple de rocs, i demanen que l’enemic (el polític; no el de veritat, que és el virus) deixi la cadira. I l’endemà, a les unions de botiguers de tota la comarca no se’ls acut res més que fer pinya i presentar-se com un sol ens: la Federació del Comerç del Berguedà. I, sense dir-ho explícitament, fan tocar de peus a terra el polític: perquè, ara més que mai, l’important no és qui ocupa la cadira sinó què fa per merèixer-la. I aquest roc… Ai, aquest roc!

La Custòdia

Estic amb tu

Comentaris

  • Angel Gómez

    Merci per la bona feina que feu