L’Institut Serra de Noet: una aposta a mig camí

Voler cursar en un lloc amb places limitades sempre és un risc. Depens d’uns barems que et situen més amunt o més avall d’una llista marcada per un tall que definirà els anys acadèmics que vindran. I quedar per sota d’aquest tall no és plat de bon gust per a cap família, per molt que -en l’àmbit pedagògic- l’opció que el sistema et reservi sigui igual de valuosa. Però analitzar les xifres d’una preinscripció acadèmica com una casualitat del moment, com una tendència anual, és pecar de poca amplitud de mires. Sobretot quan, quin menys preinscrits té, fa anys que reclama uns recursos que li són negats sistemàticament.
Aquest divendres l’equip del Serra de Noet ha fet pública la queixa cap al Departament d’Educació per haver suprimit una de les tres línies que oferien a la preinscripció. Han tingut 49 preinscrits dels noranta que oferien i el Departament ha optat per posar una línia més a l’altre institut amb la idea que tots dos centres -un amb quatre línies i l’altre, amb dues- tinguin places per a la matriculació d’alumnes a mig curs.
El Serra de Noet va néixer el 2006 amb el compromís que, quan la primera fornada arribés a 4t, tindria l’opció de continuar els estudis de batxillerat al mateix centre. Al cap de quatre anys, el Departament d’Educació se’n va desdir i aquells alumnes van haver de canviar de centre. Alguns potser ho haurien fet igualment, però en aquell moment les famílies no van poder prendre una decisió que inicialment se’ls havia promès. Ara, quinze anys més tard, el problema continua vigent.
Els models educatius del Guillem de Berguedà i el Serra de Noet són exemplars. Tots dos instituts han format veritables talents que, anys més tard, han despuntat en els seus sectors. Tots dos instituts han rebut premis en gairebé totes les disciplines. I tots dos instituts formen un dels tresors més invisibles, i mai prou valorat, que té Berga: l’ensenyament públic.
Per això, dotar el Serra de Noet de batxillerat i cicles formatius no s’ha de veure com un llançament de pedres sobre la teulada de l’altre institut públic de Berga, sinó com un progrés de la ciutat. Ampliar la cartera de serveis del Serra de Noet és el procés natural que mereix una ciutat que ha suat sang per veure inaugurat l’edifici que actualment llueix sota el camp de futbol. Si el Serra de Noet és l’aposta que deixaven entreveure els 4,5 milions que la Generalitat va invertir per construir-lo, aquesta aposta ha de culminar amb la dotació d’uns serveis que donin encara més sentit a aquest equipament colossal. I quan això passi, l’ensenyament públic molt probablement en sortirà reforçat.
Les reivindicacions del Serra de Noet han estat el tema del dia d’aquest divendres. Però veníem d’una setmana on les notícies d’educació ja ressonaven a la ciutat. L’Ajuntament ha fet pública la licitació de les obres per renovar les finestres de l’Escola de Santa Eulàlia. Després de la renovació del pati de Sant Joan, és el segon gran projecte que surt del conveni que Ajuntament i Generalitat van signar per garantir inversions potents a les escoles públiques durant aquest mandat.
L’any passat aquest conveni comptava amb una bossa de 200.000 euros (100.000 de cada administració), dels quals se’n van gastar 125.000 amb el pati de Sant Joan. Els 75.000 restants van quedar pendents d’execució, i una part serviran per finançar les finestres de Santa Eulàlia. Els 50.000 restants també es preveuen executar aquest any amb obres menors i amb una actuació a la cuina de Sant Joan, i això és una bona nova per uns centres que la mateixa Generalitat ha admès que fa anys que estan infradotats.
El mea culpa va venir precisament per una queixa fruit de les preinscripcions. En aquell moment el Departament va ser capaç de comprometre una inversió en equipaments. Ara, en l’afer del Serra de Noet, la inversió necessària no és en equipaments, perquè ja s’ha fet, sinó en serveis. Però al final tot acaba penjant del mateix paraigües: el deure de garantir un ensenyament públic digne.

Més malestar al carrer del Balç

Fora de l’apartat educatiu, aquesta setmana hi ha hagut ple a l’Ajuntament de la capital. La sessió va estar farcida de temes extremadament tècnics i difícils de mastegar, però també va servir per tornar a posar sobre la taula temes que fa mesos que ressonen. És el cas del carrer del Balç, que ha estat testimoni de diverses ocupacions en locals en pocs dies de diferència. També se n’han produït al carrer Mossèn Comellas, que fa cantonada i enllaça amb el carrer Major.
Tot plegat arriba setmanes més tard que també s’ocupés Cal Ploraire, un altre edifici del carrer del Balç que, en aquest cas, és de titularitat municipal. A Cal Ploraire, l’Ajuntament ja ha iniciat els tràmits per desallotjar els ocupes. El govern diu que ja treballa en l’anàlisi de cadascun dels altres casos, però recalca que no es pot posar totes les ocupacions al mateix sac. El que a ningú se li escapa (o no se li hauria d’escapar) és que darrere la majoria d’ocupacions, hi ha problemàtiques socials i, en molts casos, hi ha deures que algú no ha sabut fer prou bé. I això, com a mínim, mereix una anàlisi curosa.
L’altre tema que ha tornat a ressonar són les obres al polígon. Per primera vegada, el govern ha detallat que haurà de pagar 60.000 euros de la subvenció de la Diputació que inicialment havia aconseguit. És la part que no va poder executar abans d’acabar el 2020. El govern continua reconeixent que va anar tard, tot i que també retreu a la Diputació que en altres llocs ha fet excepcions que a Berga ni tan sols ha contemplat. En qualsevol cas, el titular final és una ferida on els opositors furguen i furgaran.

X