4 de juliol de 1994, quarts d’onze del matí. L’alcalde de Montmajor, Miquel Boixadera, és a l’Ajuntament i rep una trucada que l’avisa que hi ha foc a Gargallà. Exactament, a la llarga recta on, deu anys després, s’hi construiria un restaurant. A la dreta de la carretera, crema tot. L’alcalde i el seu tinent hi van, a tot gas, en un Jeep. L’alcalde recordava en una entrevista a l’Aquí Berguedà que “la velocitat del foc era terrible”.
Era tan terrible que, a l’hora de dinar, aquell foc que havia començat a mig matí a Gargallà ja havia arribat a Casserres. El Josep Llorens tenia 9 anys i ho recorda tot: “A 2/4 de 12 ens deien que hi havia foc a Gargallà; a la 1 marxàvem de casa; i a les 4 ja hi tornàvem a ser, amb tot arrasat”. A Olvan, hi vivien veïns que, en veure la columna de fum a l’oest de la comarca, van agafar els trastos i van anar a ajudar a extingir-lo. Al cap d’unes hores van tornar a casa i el foc ho havia arrasat tot. Tots —els de Montmajor, els de Casserres i els d’Olvan— coincideixen que la gran sort és que a pràcticament totes les cases s’hi va quedar gent: “Tot allò que va quedar sol es va cremar”.
Boles de foc cremant cases
A Montmajor, el Ramon de Can Barri tot just començava a segar, quan el van avisar que hi havia “una mica de foc” a Gargallà. Ell i el Josep de Can Sabata van agafar la cisterna de l’ADF i se n’hi van anar. De camí cap a Gargallà, el foc se’ls tirava a sobre: “Vam girar com vam poder”. El Ramon recorda veure cremar finques: “Hi havia boles de foc que picaven a les parets i encenien totxos”. A casa, amb el foc a sobre, van regar amb el suc dels purins: “D’aigua no en teníem”. Entre els veïns, van apagar el que van poder. Va passar dues nits sense dormir.
Foc per l’esquena, a Viver
A Viver i Serrateix, el Narcís recorda que una vintena de persones van aturar les flames a tocar de la finca de la Vileta. S’hi van passar hores i hores: “S’encenia i el tornàvem a apagar, però teníem la sort que el vent no bufava cap al poble”. Al cap d’un dia de l’esclat de les flames a Gargallà, els van dir que deixessin d’apagar el foc a la Vileta i que tornessin a casa. L’incendi de Sant Mateu de Bages havia revifat i s’acostava a on vivien. I aquest era encara més perillós perquè, a diferència del de Gargallà, bufava de cara.
Quan van ser a casa, el foc els va superar totalment. Ell tenia 20 anys i recorda que va tenir la temptació de tirar-se a la piscina, però li va fer por. “Em vaig ficar sota el llenyer de la brasa, que estava buit”. Va ser poca estona, però se li va fer etern: “Va quedar tot fosc, només veia boles de foc. Es va fer molt llarg i potser va durar quatre o cinc minuts”. En aquest temps, tot l’entorn de la casa va quedar cremat. Abans, però, van tenir temps de tancar gairebé tots els accessos per salvar l’interior. El bestiar no va tenir tanta sort: el vent va aixecar trossos d’uralita i teules que van acabar clavats a les vaques. Moltes, van morir. Un gos que tenien lligat va quedar calcinat. I a casa, una bola de foc va estar a punt de cremar una teulada de fusta, però van poder-lo apagar amb una garrafa de vi que hi havia al costat.
Justícia, 25 anys després
La sentència definitiva d’aquell episodi va haver d’esperar un quart de segle. El 10 d’abril del 2019, el Tribunal Suprem va donar la raó als afectats, després d’un litigi en el qual més d’un centenar de propietaris van acusar Endesa de ser la principal responsable de l’incendi que va començar a Gargallà l’any 94. La companyia va recórrer fins al final, però el tribunal va acabar desestimant tots els recursos presentats i va condemnar Endesa a indemnitzar els afectats. En total, prop de 70 milions d’euros, després que el jutge constatés que les guspires que saltaven de la línia de baixa tensió d’Endesa a Gargallà van ser el causant de l’incendi. La companyia sempre ho va negar i va defensar que la línia elèctrica no va tenir res a veure amb l’origen del foc, però va acabar abocada a gratar-se la butxaca.
La sentència reflecteix que el tribunal es creu un dels testimonis, que des del primer moment va assegurar haver vist des del seu domicili de Gargallà “espurnes, com de soldadura, procedents dels conductors situats a prop de casa”. El mateix testimoni va recalcar que aquestes espurnes es dirigien al camp on va començar el foc. Cap de les altres proves va contradir-ho, de manera que la seva visió privilegiada va ser determinant per assenyalar Endesa. Alguns dels afectats no van arribar a llegir la sentència perquè ja havien mort.
Aquell 4 de juliol, a Sant Pau de Casserres, hi van morir dos avis. Els va caure un cobert en flames a sobre mentre rescataven el bestiar. Al cap de dues setmanes va morir el marit de la Pilar, de Casserres, que el 2019, en una entrevista a l’Aquí Berguedà, recordava aquella tragèdia com una de les últimes experiències viscudes al costat del seu home. Era diabètic i el foc va posar el seu cos contra les cordes. Al cap de pocs dies va ingressar a l’hospital i ja no en va sortir.
